|
Premonició
Era una nit de diumenge, humida, fresca, on la ciutat de Barcelona estava paralitzada. No sabia el perquè. Caminava. No sabia ón, però ho feia. El meu estòmag començava a parlar, eren llavors quasi les nou. Necessitava menjar. Vaig pensar anar a algun lloc de menjar ràpid, però no duia diners. De sobte, anava per un carrer molt ampli, on hi havia un estadi, el qual estava rodejat per la policia, encara no sabia què passava. De sobte, vaig escoltar un gran crit que provenia d’aquell estadi, després es va acostar un cotxe de policia a través de la ràdio del qual es podia escoltar una veu emocionada d’un home que es deia Flaki, d’una tal Onafm. Aquest home no parava de gritar “Gol d’Ibra, gol d’Ibra!” repetidament, quan de sobte vaig caure no sé ón.
Em vaig despertar en un hospital, en què els metges del qual em van dir que havia tingut un quadre d’amnèsia. Estava sol a l’habitació, i es va acostar un home que escoltava un programa anomenat “La Graderia” el qual deia que Ibra havia guanyat el Barça-Madrid. Ja començava a recordar. L’home de la ràdio era el meu pare. Ja no tenia gana. Jo donava gràcies a Déu per seguir sent del Barça
Manel
Aquesta es la historia d’un catala, que sentia els colors de la seva terra, i tambe del
Barça. Un home que els diumenges al demati esmorzava catalana amb pa i
tomaquet, i bebia vi amb porro. Un home que tenía dos pasions, la seva familia i el
futbol, i dins de la seva familia estic jo, el seu primer net, cule fins a la fi ,com ell.
Jo tenia pasio per el meu yayo, i el tenia pasio per mi, els dos junts esmorzaban els
diumenges al demati a casa seva, durant aquets esmorças vais aprende a veure en
porro i em vaig aficionar al Barça, jo tindria 6 o 7 anys.
Hi ha un que no oblidare mai Real Madrid 0 Barça 5 , temporada 74-75, jo tenia
10 anys, vem veure el partit amb una televisio en blanc i negre, en acabar aquell
partit els ulls del meu yayo brillavan , m’en recordo com si fos ara mateix.
Ell havia jugat a futbol l’any 1940 en el Esplugues F.C, el seu cognom Pelufo, el seu
apodo “ el tio de los goles”, es veu que els feia a parells.Pero hi ha una cosa que ell
no va poder veure, i es com el Barça guanyava la seva primera Copa de Europa, li
va anar justet , ens va deixar el 21 de Febrer de 1992, el 20 de maig d’aquell any
Ronald Koeman feia el gol de tots els catalans, quan mes el necesitavan va arrivar,
i jo cosas de la vida estava sentat en la mateixa habitacio on havia mort el meu
yayo, vaig celebrar aquell gol com si estiguesim els dos junts.
Anys despres aquell net, es va fer taxiste a Barcelona, i durant les moltes hores que
es pasa conduint a la ciutat de Barcelona, escolta la radio, sobretot als matins de 12
a 3 el programa La Graderia en Ona Fm, i per tardes tambe a les 19,00 .
De totes aquestes coses amb el temps, un les amaga a la memoria sense donar-s’en
conte, pero l’any pasat el dia 2 de Maig a les 22,00 hores rebo un missatge al meu
movil, de part de la meva tia ( la seva filla), que posaba Madrid 2 Barça 6!!!,
dedicat al teu yayo.
T’estimo yayo i que sapigues que ja em portem tres, i que si siguim aixi cauren unes guantes mes.
Jordi
FEINA I PLAER
Avui és el dia. Sortim de casa aviat, com sempre que hi ha un partit important. Sembla, però, que tots tenim clar que aquest és aquest el diumenge que encerclem, quan a principi de temporada els diaris entreguen, junt amb el pòster de torn, el calendari de la lliga. Barça-Madrid.
Anem copsant en l’ambient, aquesta sensació de singularitat dins de la monotonia. Hem vist tantes vegades a la gent anar de camí al camp amb les seves bufandes, tocant aquestes desafortunades trompetes,ordint amb els autèntics guies de l’estadi, com assaltar les muralles de Jericho,deixant en suspens tots els afers, per molt evocadorament reals que siguin… Fins després del partit. Ara no toca, com diria aquell…
És ja una tradició, acompanyar aquest moment de transició cap a la gloria, amb la música – ritual que significa la veu d’aquests “familiars llunyans” d’ONA FM, que han fet, entre gaviotazos i bon rotllo que aquesta jornada s’hagi allargat una setmana. Els moments de felicitat són tant efímers.
Entrem al santuari. És molt agradable fer-ho saben que ets important en el que està per esdevenir, un protagonista de la pel·lícula que està a punt de filmar-se. Sento que, és en moments com aquest, on la tasca que desenvolupo durant tot l’any ha valgut la pena.
Són moltes les hores de feina, concentrant-me en fer el que la meva posició de responsabilitat em demana, assumint molta pressió per a què tot surti bé, el dia que és totalment indispensable que RES surti malament. És important però, no mostrar-me nerviós. Això no ajudaria en res.
Queda molt poca estona per a que comenci l’espectacle i, com sempre, estem col·locats en un lloc de privilegi per a gaudir-ne. Els jugadors, tant d’un com d’una altre equip, ja han sortit ha escalfar. El cor sempre em fa un petit gir quan veig al gran capità saludar-nos a tots. Observo com la gent, que va omplint l’estadi, aplaudeix esperant amb ansietat que comenci a rodar la pilota.
Veient el meu estat creixent de nerviosisme el meu company em demana que em tranquil·litzi, però ho fa d’una forma brusca,com de costum. Em molesta i li ho mostro. Veig, a més algunes coses que no ajuden a que el meu estat emocional s’equilibri. Hi ha certs personatges a les graderies que mostren una actitud poc amigable. Éssers d’aspecte simiesc, amb la closca pelada i més preparats per anar a la guerra que a veure un partit de futbol. Sempre m’ha preocupat que, socialment, es pugui associar a l’aficionat amb aquest tipus d’individu. Normalment, però, em sento amb la necessitat d’observar el seu comportament, com si d’un estudi presudo-sociològic es tractés.
Increïble. Ja surten els jugadors al camp, i amb ells l’himne. Miro la gent de peu, cridant i aplaudint, i torno el cap en direcció als jugadors, connectats amb el clima d’emoció que s’està creant. Sé que és important que observi només un dels dos escenaris d’acció però és molt difícil evitar-ho. Ell ho hauria d’entendre.
El temps es contrau fins a aturar-se. Sento un xiulet, sempre molest, que ens indica que ha començat el partit. Tot va molt ràpid, les mirades es dirigeixen en un mateix punt, la pilota, que no para de bellugar-se perquè estan atacant els blaugrana. Toc i més toc. La velocitat de les mirades i els gestos de la gent creix al mateix temps que el soroll ambiental. Sé que s’apropa quelcom important. Un moment de tensió col·lectiva continguda. Escolto el cuir contactant amb la pilota. Un segon. La glòria. La gent esclata. Em giro i veig als jugadors abraçats. El maleït company em torna a demanar, aquesta vegada, encara amb més autoritat, estirant la corretja cap al seu cos, que em tranquil·litzi. Sento ganes de mossegar-lo mentres admiro, com sempre, la reacció de la graderia
|
Juli
|
Armando
ARIADNA
Vaig conèixer Ariadna en una festa, a casa d’un amic. Des del primer moment em va captivar. És tant bonica, tant tendre i tant sensual que aquest dia vaig quedar trasbalsat i no vaig poder dormir ni un instant. Això que vam parlar tant sol una estoneta i que solament vaig poder ballar amb ella, això si molt apretadets, una cançó lenta i antiga, que sempre recordaré: “ANGIE” del Rollings. Però és que el seu perfum, ni fort ni suau tipus “Anais”, em va fer embogir, sobretot quan esbossava el seu somriure que li feia descobrir unes dents sanes i blanques i una naturalitat que no es veu avui en dia. Portava un vestit curt amb tirants que, per lo fi de la tela, segurament havia comprat a l’estiu i com solament li cobria els malucs, les seves llargues cames enfundades en unes malles quasi transparents, em feien endevinar un cos llarg i estilitzat.
Com jo portava una corbata vermella amb un blau difuminat, em va demanar si era del BARÇA. Va ser sorprenent que en el fulgor de la festa, pensés en el futbol i m’identifiqués com a culé que soc. Vam comentar una estona el lideratge actual i lo efímera que és la gloria. Quan parlava, mirava els seus lavis i com brillaven en la foscor, pensava que un petó en aquesta boca em feria molt feliç. Se la van emportar uns amics un moment i, completament trasbalsat, em vaig assentar en un sofà. Com no tornava i passava el temps, vaig posar-me els auriculars i engegar la radio petita que porto sempre a sobre, per sentir el programa LA GRADERIA de ONA FM. Aquest dia no va tornar i vaig marxar pensant en la seva bellesa i espontaneïtat. Durant tota la setmana, vaig trucar als amics per què em donessin el seu mòbil i no parava de tenir-la present en tots moments. Quan cada tarda escoltava LA GRADERIA, tenia ganes de trucar per dir en el programa, quan intervenien els oients “Ariadna t’estimo, posa’t en contacte amb mi”. No va caldre. El divendres va sonar el meu telèfon i era ella. Els seus pares li havien deixat dos carnets del Barça i em demanava si volia anar demà amb ella a veure el BARÇA-MADRID. Durant uns segons em vaig quedar estabornit però ràpidament vaig dir que si. La nit es va fer llarga i el mati del dissabte també però quan la vaig veure a la tarda, esperant-me davant de la Masia del Camp Nou, no m’ho podia creure.
El partit va ser emocionant però la meva passió es va veure satisfeta pel fabulós partit i pel que va passar aquesta meravellosa tarda. Resulta que Ronaldo va marcar dos gols. Al minut 22 i al 40. Henry havia igualat el marcador al 31 i Messi just en el descompte de la primera meitat. A la segona part, Ariadana es va anar posant molt nerviosa i jo de retruc. Passaven el minuts i el triomf del Barça perillava seriosament, per culpa del francès Benzema, que havia substituït a Ronaldo en el descans. El nostre equip havia canviat a Henry per Bojan en el 29 de la segona part i aquest corria incansablement per tota la saga contraria. Quedaven 7 minuts i cada cop patíem més. Va passar el millor que pot ocorre en aquest casos. Bojan va fer una sensacional “paret” amb Iniesta i després de regatejar al Casillas, que quasi li va fer penalti, va deixar suament la pilota al fons de les malles del Madrid. L’Edu Polo quasi es esvaneix a ONA FM. El jubilo va ser monumental però el que em va passar a mi va ser encara millor. L’Ariadna tot cridant i saltant, em va abraçar molt més fort encara que la setmana anterior quan ballaven al so de la cançó Angie. Vaig notar amb emoció, les seves llàgrimes calentes que corrien sobre el rímel de les seves galtes. Quan la cridòria es va aturar, ens vam mirar captivats i ens vam fondre en el millor petó que mai havia donat a la meva vida. Va ser tendre, emocionant i apassionant.
Aquest dia va començar una fantàstica relació, que espero ens porti aquest any al Bernabeu, per aconseguir un altre títol que encara ens farà més feliços als dos.
Jordi
UN MALSON
En Gerard Piqué, va mirar l’hora. El seus ulls foscos es van clavar sobre el seu canell esquerra.. D’amunt d’ell, el rellotge d’uns cinquanta mil·límetres de diàmetre, enorme i amb l’escut del Barça com a fons, semblava brillar de manera espectacular en mig de la nit. Les dues agulles senyalaven ara las 18:55 minuts del 29 de Novembre.
El 29 era un dia especial, molt especial, un Barça – Madrid sempre ho era. I Barça i Madrid es tornaven a veure les cares desprès del “bany” del 2-6 al Bernabeu. Va somriure. De ven segur que els jugadors blancs i la seva afecció encara tenien cicatrius de aquell dia, de la Temporada del Triplet i de nou s’anaven a veure les cares aquest cop en el Camp Nou.
En Piqué tot i el nom no tenia res a veure amb el jugador del FC Barcelona. Al contrari d’ell, era un home baix, un metre cinquanta de alçada, rabassut, amb una mica de panxa, o això pensava ell, que intentava amagar sempre que podia, de cames curtes i rodones, que ara mateix es movien ràpidament, com si fossin las d’un xiuaua en plena fugida.
Per ell, tenir el mateix nom que uns del jugadors blau-granes era un orgull, un mes, per que el fet de ser “cule” ja era prou important. La gent sempre l’hi feia broma però tan era.
Ser blau-grana, ser “cule”, era una cosa extraordinària, un sentiment que es porta com si fos un xip implantat a la pell des de el moment de néixer. Cert que hi ha gent que no ho entenc, que no ho pot comprendre.
Sabia que estava arribant tard al estadi i que de ven segur que arribaria amb el partit començat, però tant feia, l’important era esta present per si el Barça tenia una nova tarda de faula i passava per sobre el conjunt de la capital de Espanya com un rodet.
L’estadi va aparèixer davant d’ell, majestuós, immens, trencant la foscor de la nit amb la il·luminació dels focus que com un petit sol semblaven sorgir del interior del temple blau-grana.
Una esgarrifança li va recorre la espina dorsal a mesura que s’anava aproximant a la primera de las portes d’accés. De sobte es va donar de que no hi havia ningú al seu voltant. Ningú. Com si estes en una ciutat fantasma i que aquella porta que tenia gairebé davant del nassos estava TANCADA. Neguitós, impulsat per las seves curtes cames va continuar caminant.
Mes de cent mil animes van començar a cantar en aquell moment el himne, el nostre himne, un concert extraordinari que li va fe posar la pell de gallina. Però incomprensiblement al voltant del estadi no hi havia ningú. Va començar a suar, buscant una porta oberta, un lloc per on entrar.
La seva entrada començava a cremar dintre de la butxaca de la jaqueta negre que portava, con si intuís que existia algun problema. Una nova porta va aparèixer a la distancia, semblava que el estadi a mesura que ell caminava també s’anés movent com fugint de la seva proximitat.
Just abans d’arribar a ella, la graderia del estadi va tornar a cridar. Ara no va ser el himne sinó un intens crit que sortia de les goles dels socis i seguidors: “Goooooooool”. Fins i tot ell va saltar. El Barça sens dubte acabava de clavar-li el primer al Madrid.
Nerviós va enfilar cap a la porta. Però just en aquell moment tres homes l’acabaven de tancar. Es va quedar blanc, pàl-lid, no podia ser cert el que estava passant. Els tres van sortir corrent i el van deixar un altre cop sol.
Va a tornar a córrer. Ara hi ha no era qüestió de estar o no a l’estadi, ara era qüestió de entrar com fos. Mentre tornava a córrer va decidir que al menys tenia que escoltar-lo per la radio. Així que desprès de rebuscar per entre el munt de artefactes de la butxaca dreta va treure la petita radio, el auriculars de color platejat i mentre l’ha engegava va cercar “La Graderia”, i just quant la veu d´ El Flaqui va sonar, el Barça feia el segon: “Gooooooooooool”.
Va tornar a botar de alegria, com un poses, amb tanta mala sort que la radio va sortir volant. Amb els ulls oberts com a plats va allargar la ma per intentar atura la caiguda, però estupefacte, l’únic que va poder fer va ser assistir a la caiguda de aquell objecte.
-!NOOOO¡ – va cridar. Però hi ha era massa tard. La radio es va esmicolar contra el terra.
Estava suant, desesperat, atacat pels nervis. Ara la única referència que tenia era el so que arribava del estadi, els “ais” i els “uis” constants d’un públic que devia de estar xalant d’allò mes mentre ell seguia buscant un lloc per entrar.
En Piqué s’estava esgotant. Les seves cames hi ha no responien al cap. Una a una les portes del estadi a les que arribava estaven tancades. No hi havia ningú a prop i semblava un anima solitària en mig d’un mon abandonat.
Va seguir corrent buscant una entrada, una porta. Aquell malson era el pitjor que podia passar-li a un “cule”. Feia tres dies que tenia la entrada, tres, avia fet cua a primera hora per tal de ser dels primers i ara….
Va ensopegar, un nou crit sacsejava l’ estadi. Un altre moment d’eufòria. Però ara era ell qui va caure. Por uns moments, atordit i tremolós va romandrà assegut al terra amb les cames creuades. Havia perdut la noció del temps i no sàvia l’estona que havia passat des de la caiguda.
De sobte va notar soroll al seu voltant. Crits, rialles, càntics, el himne. La gent fen acudits. Fins i tots un jove d’uns vint anys es va dirigir a ell somrient d’orella a orella.
– !Hey company! – va dir – ¿que fas assegut a terra?. Va, va a celebrar el 7 – 0.
– ¿7-0 ? – en Piqué es va deixar donar la ma mentre notava la estirada i es posava d’en peus.
– !Es clar 7 – 0 ! – el jove arrossegat per la multitud que sortia del estadi va desaparèixer instants desprès.
En Piqué va cridar. Un va fe des de el mes profund del anima. Des de el mes profund del seus sentiments. EL BARÇA L´HI AVIA FET 7 AL MADRID i ELL NO HO HAVIA VIST!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!.
Va sentir que es marejava. Que tot l’hi dava voltes. Que el estadi girava sobre si mateix. I Al cap d’un moment pau, silenci…
Va obrir el ulls. Per uns segons va tractar de esbrinar on era.
Dos llits i dos petites cadiretes era la decoració d’aquella petita habitació. La seva mirada va ensopegar amb la cara brillant i somrient de la Judith que descansava plàcidament desprès d’una tarda plena de emocions.
La habitació del Hospital Sant Joan de Deu es trobava ara gairebé a les fosques, en silenci. Tot el contrari de fa tres hores mentre ell i la seva filla gaudien de la transmissió del partit des de Ona Fm i contemplaven l’estadi des de la distancia.
Era cert que no havian pogut anar a l’estadi. Las entrades encara eren a la butxaca de la jaqueta negre, però tan l’hi feia. Lo primer era que la recuperació de la Judith anava pel bon camí i que el Barça, el Barça del seu cor, l’hi havia fet set gols al Madrid en una tarda màgica e inoblidable.
VISCA EL BARÇA
Carles
LA BOMBOLLA D’AÏLLAMENT ACÚSTIC
Estic molt content! Després d’anys de proves infructuoses, puc dir que acabo d’inventar l’aïllament
sonor perfecte. Imagineu-vos-ho, una bombolla invisible, que no té porta ni parets, dins de la qual es
pot fer tot el soroll que es vulgui, que reté les ones de so de manera que des de fora, ni l’oïda més
fina no en percep la més mínima ondulació i on no hi penetra tampoc cap fressa! A través d’un
senzill i alhora complex sistema electroacústic, puc generar un espai esfèric, com un globus, on es
crea una barrera total al so. El meu fill podrà tocar la bateria a l’hora que vulgui sense haver de
rondinar. Jo podré fer anar les màquines que vulgui sense que els veïns es queixin. Podrem escoltar
música a tot volum; o ben suau, per poder apreciar plenament aquell passatge en què el primer violí
arrenca tot sol, per davant de tota l’orquestra, on pots aclucar els ulls i deixar-te arrossegar de nota
en nota… sense que cap moto amb el tub d’escapament modificat t’estronqui sobtadament
l’harmonia!
Ah, xsst… i el que encara és més important, si finalment no pugués anar al Camp Nou amb el meu fill
–que m’ho demana des de fa temps–, ens servirà per escoltar amb tot luxe de detalls la vibrant
retransmissió del Barça – Madrid que farà l’equip de locutors de “La Graderia” d’Ona FM. Ja ho estic
sentint: “Gooooooooooooool, goooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooool de Messi!
Quina jugada! Quina pallissa! Els merengues van amb el cap cot! Casillas escridassa els seus
companys i s’ha de veure la cara del portuguès. Tal com va passar amb el Manchester United a la
final de Roma, Puyol ha deixat sec en Cristiano Ronaldo que treu foc pels queixals! Quin mal perdre
que té aquest noi!”
El que deia: Estic molt content!
I ara us deixo que me’n vaig corrents a l’oficina de patents, no fos cas que hi hagués roba estesa…
Rantamplán
Quan d’aquí a uns anys recordem amb enyorança aquest Barça irrepetible (la primera vegada sempre és la inoblidable) ens vindran al cap les imatges de la cara de Casillas al Bernabeu, i al barça-madrid , de la canonada d’Iiniesta a Stanford Bridge, la narració del flaki a ona fm, de l’eterna Roma, de les golejades a la lliga, especialment contra l’Atlètic de Madrid, d’aquell equip que solucionava la papereta en mitja hora i, portant quatre gols d’avantatge, encara presionava al rival, com si hagués de recuperar la pilota per remuntar el partit. El triplet ha estat la plasmació d’una mena de justícia poètica i reconeixement del bon joc, de l’esforç, de les jugades impossibles, de les triangulacions mil.limètriques, de la fam de victòria. L’equip de Guardiola ha estat capaç de combinar en un cóctel d’essències futbolístiques l’art i l’efectivitat, dos elements que rarament es poden veure en un partit. Si hagués de batejar aquest grup de jugadors qu e ens han fet xalar de valent no tindria cap dubte: El “pitet team” perquè alguna secreció salivar ens ha regalimat, maxilar avall, aquesta temporada de somni.
I malgrat els himnes clàssics d’aquestes ocasions com el “We are the champions “ i el “Lliga, copa i champions” de Crackovia el que més ens evocarà aquesta temporada màgica serà el “Viva la vida” de Coldplay, una cançó que ja era molt sentida abans però que ara, després de repetirla “ad nauseam” ha esdevingut un signe d’identitat d’aqust equip. Aquest tema, que Guardiola els feia escoltar als jugadors abans de sortir al camp, no deixa d’ésser tota una declaració d’intencions, una mena de versió moderna del “Sortiu i gaudiu” paraules que la llegenda atribueix a Johan Cruyff, abans de la final de Wembley. Passar-s’ho bé fent la feina! quina empresa no voldria tenir els treballadors tan motivats com ho han estat els jugadors aquest any?
Però com a remembrança de l’èpica més pura, barrejada amb la tècnica a tocar de la filigrana, la música que més ens farà recordar aquest triplet històric serà el tema que ja es podia sentir en el vídeo de promoció de la graderia i que va cantar el gran tenor italià Andrea Boccelli abans de la final de Roma: Es tracta de la banda sonora original de la pel·lícula Gladiador, interpretada per Enya, una de les principals representants del chill out. Una cançó melòdica i profunda, evocadora d’un film a on el coratge dels gladiadors s’alia amb la intel·ligència, la destresa amb la velocitat, la murrieria amb l’habilitat, qualitats que els blaugrana han exhibit i esgotat, fent del futbol una mena de billar artístic, en el que el pany verd de la taula ha estat substituït per la gespa del camp, escenari idoni pel desplegament d’un joc vertical, elèctric, intens, que els ha portat a la consecució del tres títols, entrant per mèrits propis en el llibre de la història d’aquest esport. .
Fiti
La frase s’atribueix a Vujadin Boskov, que entre d’altres reptes a la vida es va dedicar durant dos anys i mig a intentar dominar el vestidor del Reial Madrid. (tasca només assumible per herois i semidéus). L’entrenador de l’equip blanc va fer aquesta afirmació (que, en realitat és una tautologia) ja fa molts anys per explicar perquè el seu equip havia perdut contra un rival assequible, un contrincant que, en altres ocasions hauria sortit golejat del partit. El tècnic iugoslau mostrava així la seva impotència davant dels imponderables del joc i de la vida, davant de la dictadura implacable de l’atzar que en un moment donat imposa que, en contra del que es pot pronosticar, amb la graderia plena, David faci caure a Goliat.
La història recent d’aquest esport, que ha esdevingut un negoci de dimensions descomunals, està farcida de perles com la que encapçala aquest article. Johann Cruyff, en la seva etapa d’entrenador, després de llargues reflexions sobre el particular va arribar a la conclusió de que “Si tú tienes el peloto, el contrario no lo tiene” provocant, com és lògic, les riallades dels periodistes. També varen causar una gran hilaritat les declaracions del gran Alfredo Di Stéfano, quan era entrenador del València. Al retret d’un informador que li recriminava que el seu equip no donava espectacle li va engaltar “Quien quiera ver espectáculo que vaya a ver El Bombero Torero”. Jorge Valdano, com a bon argentí, era un filòsof dels estadis i amenitzava les rodes de premsa amb aforismes i salpebrava les entrevistes fent paral•lelismes entre la vida i el futbol.
L’esport rei, que ha omplit tants mitjans necessitats, com ona fm, imátges a tots els informatius….El futbol suscita passions, genera fílies i fòbies. Els estadis són escenari d’escenes dramàtiques, d’unes alegries de follia, d’unes decepcions i plors inconsolables. I en mig de tot recordo la gran lucidesa d’una frase de Romário, per a mi el millor jugador que ha passat pel Camp Nou, quan li varen preguntar davant d’un barça-madrid si estava nerviós. L’astre carioca va etzibar-li al periodista: “Jo, nerviós, com vol que estigui nerviós amb els diners que guanyo?. El que pot estar-ho és una persona que no arriba a final de mes”. Tot una lliçó de realisme..
Aguana
Processos
processons
us escolto amb dos collons,
ona fm escoltaras,
la graderia, tú em diràs
cessió
(al porter, lliure indirecte)
xuto, contra la tanca.
S’ha de repetir.
Xuto contra la tanca.
S’ha de repetir.
Xuto contra la tanca.
S’ha de repetir.
Pèrdua de temps!
Perdo la pilota,
passa al contrari
(però si jugo sol!)
així que la recupero
inicio contraatac
(contra mi, llavors?)
la defensa és veterana
cattenacio, impenetrable,
toco i toco,
centre i bandes
(jugo amb extrems)
el temps passa
em precipito,
penjo pilotes,
no hi ha forma;
barça-madrid
l’espectacle és penós,
però en aquest partit
vist de dins i de fora,
no hi ha norma,
pero hi ha rey.
Fran
El Pere Vicent mirava el cadáver del jove argentí,estirat de bocaterrossa i amb el cap girat grotescament en una posició inverosímil.
-Suicidi-va apuntar l´agent de servei.
-Que atrevuda es l´ignorància- murmurar el caporal,que ni tan sols va mirar,feia temps que havia après a descartar persones que parlaven massa a la lleugera.
El Pere va mirar amunt i va observar una tènue ombra amagada al terrat,quan l´ombra es va sentir descoberta es va amagar de sobte,i el Pere va maleïr que a l´edifici no hi haguès la típica escala d´incendis dels blocs yanquis,per on s´enfilen sempre fugitius i perseguidors –“us heu preguntat mai si viurieu en un edifici així,en una de les ciutats més perilloses del món?aquets yanquis están sonats”-
El Pere va córrer cap a l´entrada,va picar fort però el cerbero de torn,aliè a tot el que pasava,no el sentía,duïa auriculars i escoltava un programa esportiu a ONAFM,a la fi alçà els ulls i va veure la placa,correns,es va afanyar a obrir la porta,i el Pere,el va empenyer llentçantlo a terra de males maneres.
– Esoavilat collons,el BARÇA-MADRID es demà ostia!deix d´escoltar LA GRADERIA.-
El Pere va saltar les escales de dos en dos fins arribar al terrat,va esbotzar la porta i es va sorprendre quan va trovar-hi algú.A aquelles alçades el sospitós ja hauria pogut fugir,però no,estaba allí palplantada,portava un gersey blau de llana fina,massa gran per ser d´ella,li arribava als genolls i anava descalça,tenia els cabells d´un negre intens mig ondulats,queli queien pel costat prfilant un bonic rostre,rematat amb un preciós naset entre xato i punxegut,els ulls foscos com dues boques de pou,però alhora melosos,dolços.penetrans.El Pere es va sentir entregat com mai a aquella figura menuda i voluptuosa que el mirava amb llàgrimes als ulls,mentre no parava de repetir:-no podía més,no podía més…-
El caporal es va desencisar just quant de reull,li va semblar veure un estilet brillant en l´obscuritat,de sobte,es va trovar amb l´arma desenfundada apuntant al rostre d´aquella mágica criatura,sentintse amenaçat,va premer el gallet just quan ella es llençava contra ell tot xisclant: – era una broma!-
El cos de la noia va quedar inmóvil a terra,uns quants agents ja s´afanyaven a entrar per la porta,mentre en Pere veïa en terra un petit estoig metàl-lic,era allò l´arma que l´havia confós?
Una tos malalta i ronca el va fer despertar,la noia estaba amb els ulls fixes en l´estoig,i un bri de vida se li escapava per la comisura dels seus llavis en forma de riuet vermellòs,fins i tot així era preciosa.El Pere es va acostar i va parar l´orella mentre l´agafava de la mà,i tot just avans de deixar anar l´últim alè,la noia va dir: -nomes era una broma,tant sols una broma……el Barça i……!-
El Pere va tancar-li els ulls,i va mirar cap el lloc on havia descobert l´ombra,tirada a terra,hi havia el que semblava una cámara de vido que encara estaba grabant.
Per pur instint,el Pere va premer play:
-Jajajaja,se va enterar ese boludo!- exclamava la noia amb veu dolça i maliciosa mentre enfocava el petit estoig.
De sobte,la cámara enfoca un mirall,on es veu el rostre més dolç mai vist tot somrient enjugassat i parlant sól.
-No puc més,es hora de posarte al teu lloc Lucio,i ho pensó grabar tot perque ho vegin tots els teus amics,jajajaja!ha veure si se te´n va aquesta mania que teniu els argentins,de pensar que sou els únics que sabeu de futbol.No sou deus,ni tan sols els millors,i si no ja veureu com la selección catalana us en fot 5,jaja!Tot el dia que si futbol aquí,que si ftbol aca..i a mí que?quan em faras cas?No podía haverme enamorat d´un filòsof no!havia de ser un filósof argentí,collons de futbol ostia!
Torna la imatge,es veu una taula parada al terrat,dues espelmes il-luminen tenuament la nit,de sobte s´obre la porta,es el noi que ara jau als peus de l´edifici.Avança ràpidament cap a la cámara: -¿Estàs loca?Que hases aca arriba?i vestite por Dios que te puede ver alguien!-
-Queria darte una sorpresa carinyo-
-¿y tenia que ser ahora?¿y en la terraza?anda bajate que va a empesar LA GRADERIA y hoy entrevistan a Maradona joder!no me jodas más boluda!¿ahora no me dirás que estàs embarasada o alguna pelotudes así no?,el derbi es mañana y ya quedé con los coleas,no puede estar por pelotudeses!-
No els veïa,pero la decepció de la noia es reflexava en els seus preciosos ulls.Plorant,la noia s´aixeca i camina cap a la barana,fixa la cámara en un pilar veientse així un pla senser del terrat.En Lucio s´acosta comprenent la cagada que ha tret per la boca,la vol consolar,però ella se´n retira furiosa.
-Deixam!ets un puto malalt del futbol,no pots pensar en res més!-diu ella
T´havia aconseguit dues entrades pel partit,m´han costat suor i llàgrimes,però no te les mereixes!-
La noia treu una mà al buit amb dos papers apunt de caure-l´hi.La mirada de´n Lucio es desencaixa mentre li crida:
-No!!estas loca?perdoname carinyo,pero no las tires,te juro que te compensaré vieja!pero no no las tires andate!
– Només es això el que t´interesa,preferiries que caigues jo abans que aquestes putes entrades!-
I tot seguit amb la cara plena de llàgrimes,la noia obre la mà.
– Noooooo!!!!-exclata en Lucio,que recoltzantse en la barana s´estira a la desesperada per agafar els papers tot calculant malament l´embrencida.
– Noooooooooo!!!!!- xiscla la noia veïent el cos de´n Lucio precipitantse al buit.
– Que he fet?Déu meu!!-
La noia s´arrauleig en terra amb la cara desencaixada,sirenes de policía cubreixen el silenci del terrat,en Pere ha arribat,baixa del cotxe,i trepitja uns papers,s´ajup a agafarlos.
-Vaja home,uns rebuts de compra d´entrades pel partit,quina sort el cabró que ha tobat entrades!-
Stop.El Pere s´apropa al cadáver i agafa l´estoig,l´obre,i entreu les entrades,se les fica a la butxaca i exclama:
-Demà será un gran partit!!!!
Jordi
Un passadís amb portes a banda i banda. En una ala, cada guarisme en el seu lloc, però en l’altra, se senten fora del seu feu. Una via plena d’ànimes, un gegant quinquagenari. Les portes que amaguen dues propostes, es dibuixen sobre la paret llisa a intervals regulars. Cerbers en custòdia i amb armilles de corall. Estrelles emetent un feix clar i enlluernador. Tot sembla vibrar. Múltiples filaments de llum vermella sobre barres monocromàtiques. Endavant. Es percep un lleu brunzit. Procedeix d’aquí fora. O del propi sentit, que es nega a captar cap ressò, ni el mínim cruixit, només la respiració del passadís.
S’escolten veus encoratjadores, tumult expectant. Procedeix d’aquí dins. Una mica més. Ja es percep el terreny sobre el qual es desencadenarà la guerra.
El corredor arriba a un racó. Un angle recte. Al girar la cantonada, el passadís deixa enrere la divina figura. Uns s’encomanen, altres passen i la miren de reüll. Cada vegada tot es torna més físic i menys místic. Els graons que dirigeixen a l’amfiteatre estan plens d’incertesa, però a la vegada, plens d’il • lusió. La remor es converteix en estrèpit. Les portes seran tancades i no han d´ obrir-se fins a veure un guanyador. O dos perdedors. No importa si es podria o no. Simplement, cal fer-ho. S’ha de guanyar.
Dues brigades. Darrere de cada una d’elles hi ha una realitat latent, una possibilitat, un equip. Observadors de cos present. Espectadors virtuals al llarg i ample del globus. Ones de múltiples freqüències. Fils transmissors. Ulls i orelles receptors. Televisió, ràdio, premsa escrita, premsa digital. A l’altre costat, el fidel oïdor d´ONA FM. Això és un BARÇA – MADRID. O un abisme. Cada acció podria ser el cel o podria ser l’infern. Tampoc no importa.
Les orelles dels guerrers comencen a endevinar els crits d’ànim i el so de les trompetes de batalla. No interessa el que va quedar enrere. No interessa la propera contesa. El final del passadís espera. -Ens hi deixarem la pell, ens la deixarem per tota aquesta gent de la GRADERIA- exclamen. Tot podria ser igual, blanc o blaugrana. O totalment diferent, però el que no es veu no existeix. Es pot intuir, sospitar. Obrir una porta suposaria desxifrar un secret. Cedir a un desig revelat. Extingir l’enigma.
María
Uns dels dies mes importants de la meva vida, quant vaig tenir el meu
primer i únic fill, a l´altre part del món, un lloc on no té res a veure
amb aquest, on cada dia neixent millors de nens, a l´India. Allà on va
nèixer el Pol, soci culé només nèixer, i jo, el pare super-culé, estava
dispossat a escoltar el partit, no qualsevol partit, sinó el partit que
tothom espera el Barça-R. Madrid, el problema, on puc anar a veure
aquest partit a l´India, impossible, vaig decidir escoltar-ho per
internet, gràcies per existir, em vaig preguntar, pero jo estava a
l´hospital i l´ordinador a l´hotel, ostia!, vaig sortir de l´habitació
corrent, falta mig hora pel partit i no sabia al mig de l´India on el
podia escoltar ja que l´hotel estava a quasi 1 hora de l´hospital i de
veritat que malament es passa!, vaig decidir buscar-me la vida per allà
i curiosament vaig veure un noi que no era oriental, sentat en una
cafeteria amb un portatil, vaig entrar-li, era la meva, li vaig
preguntar amb el meu anglès ( bastant patètic per cert ), si em deixaria
escoltar el partit, la meva sorpresa va ser quant em va contestar: que
et penses que faig aquí aquestes hores, ostia en català tú, vale! com
diu en Pere Julià, llavors sí va ser el millor dia del món per mi, a més
vam guanyar, estava escoltant la graderia d´Ona FM, a partir d´aquell
dia no he deixat d´escoltar-vos, em vau salvar la vida, moltes gràcies i
força Barça!!!!
Shinta
Por fin había llegado el ansiado día. Por fin había llegado el gran duelo Barça-Madrid.
Sin embargo, este año el clásico pintaba diferente. Por un lado estaba el triunfo y la genialidad, y por el otro la aspiración y el sacrificio.
Ya se sabía de antemano que los dos equipos iban a sacar sus mejores armas e iban a luchar dejándose la piel en el campo. Por esa razón la espectación era máxima y los aficionados acudieron en masa haciendo rugir el Camp Nou.
La tensión en el ambiente era palpable, y más cuando al llegar al descanso el Barça ya había estrenado el marcador, pero no todo estaba perdido… Nunca había que tirar la toalla.
Eso era lo que él pensaba cuando le informaron que saldría al terreno, a los cinco minutos de iniciarse la segunda parte. Mientras calentaba por la banda identificó a alguien entre la marea de hinchas enloquecidos y niñatas histéricas que parecían esperar alguna señal para lanzarle la ropa íntima al igual que a un conocido torero; pero, a quién le pareció reconocer fue a un abuelete con el que había coincidido en el hall del hotel. Recordó haber bromeado con algunos de sus compañeros sobre ese singular personaje. Trajeado e impoluto tenía pegado a la oreja un viejo transistor en el cual escuchaba a todo volumen el programa de La Graderia en OnaFM, y realmente se le veía encantado, como si aquellos locutores fueran unos gurús de las ondas que repartían una inmensa felicidad. Bueno, quizás por aquellos lugares toparse con una imagen así no era extraño, ya le habían avisado que los catalanes eran bastante raritos.
Sacudió la cabeza para alejar esos pensamientos, tenía que centrarse. Él era la única esperanza. Él era el único que podía evitar que aquel infierno se convirtiera en otra manita de goles.
Cuando llegó el momento del cambio estaba preparado. Él era el elegido. Él era el salvador. Él era el que debía lograr que el mister no tuviera que peregrinar. Y como si llevara un cuchillo entre los dientes para adentrarse en la jungla, saludó a su compañero sustituido y al pisar el césped, sin saber como su pie se torció.
Preso de dolor cayó fulminado y mientras se llevaba las manos al tobillo escuchó como en el banquillo contrario algún graciosillo exclamaba: “¡No hay que decir nanda más!”, y observó como todos intentaban disimular una risita malévola.
A la vez que era atendido, se retorcía desesperado acordándose de la familia difunta de cierto brujo. Y entre pucheros sólo pudo gritar… “Mamá, quiero volver a Portugal”.
Héctor
29 de Noviembre de 2009.
Sudor frío; acabo de despertar la mañana del domingo después de una larga noche de fiesta y creo que la resaca me está pasando factura, pero bueno ¿a quién no le gusta una buena fiesta con los amigos?, como diría ese tal “Guti”. Lo peor de todo es que he tenido una pesadilla horrible. Era tan real…:
A media hora de empezar el clásico Barça-Madrid, conectaba mi radio a Ona FM y una noticia de última hora sacudía por sorpresa a todo aficionado culé: La plantilla del primer equipo azulgrana tenía la “gripe A” y Guardiola presentaba un once de circunstancias ante el equipo merengue: Lopetegui en portería, cuatro hombres en defensa Bogarde, Okunowo, Cristanval y Manolo Hierro; en el centro del campo José Mari, Sánchez Jara, Ciric y Eskurza; y en punta de ataque Amunike y Romerito….
¡Dios mío! ¿Once de circunstancias? Con esta gente no ganamos ni al Alcorcón (con todos los respetos) y además los chicos de la Gradería comunicaban que Cristiano Ronaldo estaba al 200% y jugaría todo el partido. Nos iba a caer una…
Pero todo fue una pesadilla, estaba seguro de que ganaríamos por 5-0 y al día siguiente me iba a “regalar” con los merengues de mi trabajo. Media hora antes del partido y bajé equipado con mi bufanda al bar para coger sitio. Todo confiado le dije al camarero: “ponme una cerveza y una de morros y a ver si pones el partido tío…” y me contestó: “Mira chato lo que te voy a poner es mirando “pa” Cuenca, que son las seis y media de la mañana y hoy es lunes.”
¡Cómo que lunes! Pero que clase de “garrafón” me echaron en el cubata este sábado y encima llego tarde al trabajo; y a todo esto ¿cómo quedaron?
Josep Anton
Un día pluixos de fa uns anys, va naixer al valle hebron de barcelona un noi amb sis meso de gestacio, un pes de 1,200 grams, el seus pares van lluita perque sobrevisquesa fen tot lo posible, el van ingresa a la incubadora durant 3 mesos, per guanya pes.
Aquell noi tant petit va lluita per tira cap endavan fins que amb la ayuda de tots u va aconsegui, el seus pares molt orgullosos de ell li van possa de nom josep anton.
El pare jugaba al futbol li encantaba, era la seva pasio, la seva vida, va jugar amb el Europa FC, despres de jugar amb el Amposta FC, el seu fill disfrutaba cuan tenia 12 añys anan a veure el futbol al camp de la Seat cada dissabte mati acompañan al seu pare, disfrutaba veien els partits am ell, aquet nen es va fe gran, i el seu pare cada dia que pasaba estaba mes orgullos del fill i de veure com jugaba a futbol.
Un día el nen petit es va fe gran i escoltan la radio va escolta una emisora que domes parlaven de futbol i posaban bona musica, apart de pasarseu ve am les trucades que fa la gent, i les seves opinions, aquesta emisora era Ona Fm, total que com la sentia cada dia va veure que tenia la posibilitat aunque fosa petita de acudir per primera vegada en la seva vida a veure un partit de futbol, al camp del seu equip del anima ni mes ni menys que a veure un barça-madrid, segons deian el nois del programa de la graderia tenia que escriure una petita historia, la de un nen cule que va viure perque un dia 29 de novembre de 2009, justament el dia del seu aniversari (45 añys), tinguesa la posibilitat gracies a una emisora que li agrada molt i escolta tot el dies (Ona Fm) de anari a veure el partit de la seva vida un Barça-Madrid al estadi, a anima al seu equip.
Moltes gracies per donarme aquesta oportunitat i espero que seguiu molts añis al meu costat fenmeu pasa força ve com fins al dia de avui.
Tusero Tusero
Per fi!! Ja ha arribat el dia!! Com deia en Serrat, avui pot ser un gran dia.
La graderia està plena de gom a gom, la gent a fet el mosaic com cada Barça-Madrid i es respira un aire de triomf. Tinc la pell de gallina i m’he emocionat escoltant l’himne i mirant com els jugadors estaven conjurats tots a una, això es increïble.
Sintonitzo la ràdio, com sempre Ona FM. Parla en Sique amb el Pere i comenten com esta el Barça en aquests 40 minuts que portem de partit. De sobte, Flaqui interromp el que anaven a dir. Jo clavo els meus ulls en la jugada que ha començat en Xavi al mig del camp. Iniesta es desmarca. Xavi el mira i li passa. Aquest fa un magnific canyo a Kakà i li passa a Messi. S’escapa de 2 i veu a Pedro, o com diuen a la ràdio “PR17”, i sense pensar-ho li dóna un cop a la pilota amb tota la força, meva, de l’estadi, dels radio-oients, del món, que veu com la pilota supera a Casillas, un magnific porter, un Sant com li diuen alguns, però que no pot fer res amb la qualitat dels jugadors d’aquest barça.
A la ràdio tot es una bogeria, com a mi m’agrada. Escoltar el Flaqui narrar aquest gol m’ha fet emocionar-me un altre cop. De sobte tot l’estadi comença a cridar Barça… Barça… Jo, també, amb totes les meves ganes.
En mig del meu crit, algú em dóna un fort cop als ronyons. S’apaga la llum, em giro per veure qui m’ha donat aquest cop. Veig darrera meu una llum que s’encén, i veig un rostre que reconec immediatament i que em diu.
– Un altre cop somiant amb el partit? Ja estic farta!!
Es dóna la volta, apaga el llum i sentència amb la següent frase.
– Quines ganes tinc de què arribi el partit – rebufa.
Jo em giro i penso: “I jo”. Ric i tanco els ulls… Comença la segona part…
David
Estic marejat hi ple d’incertesa, no recordo gaire el que he fet en les ultimes hores, o almenys en aquest moment no tinc conciència. Aquesta plaça em sona, aquí es on viu el Pau, o no, però quin fred que fa, com que no porto jaqueta, amb el previngut que sóc, són les 21:00h.. per que em piten les oïdes quan veig aquesta hora, que cony em passa, com que no recordo res,la hora, quin dia es avui, 29 de Novembre 2009, Diumenge. Me cago en l’ostia, si tindria que estar assegut veient el partit del Barça, al Camp Nou, que, no, espero que tot el que penso no sigui el que crec que ha passat, sinó rodaran caps.
Estava a la cafeteria de la cantonada, just al costat de l’oficina, amb el meu café de primera hora, ben recarregat i el meu croissant amb les puntes cruixents. A la cafeteria a entrat la noia que acompanya els meus pensaments desde fa uns quants mesos.
Es una morena que cada dia entra justament quan la Maria, la senyora que fa deu anys em serveix l’esmorzar, m’ho posa sobre la taula, es com un exercici de natació sincronitzada.
Aquesta morena, entrada en la trentena, fineta, estatura mitja, cabell llis a l’aire, amb una pell que només mirar-la donen ganes de tocar-la, i olora!, a perfum del bo.
Jo el que faig es donar un glop al meu café calent acompanyant la descripció amb els ulls que cada dia l’hi faig.
Quasi a diari, un cop a la taula trenca el meu moment màgic. Es en Pau, el meu company de feina, el típic paio que sempre coneix algú que coneix o et pot presentar a la persona de qui li parlas.
Avui em bé amb el programet de les pilotes que ens fa escoltar cada migdia, “La graderia “, d’Ona FM, que hi fan un concurs que regalen dues entrades per veure el Barça-Madrid, has de fer una historia original. “He estat tota la nit sense dormir, però les entrades son meves segur. Vindràs amb mí i veuràs com t’aficiones al futbol”. Pobret, no el veig escribint ni el seu testament, penso, si es feliç.
Però una cosa canvia el rumb de les coses. La meva morena s’acosta a la barra, comenta amb el cambrer que si tothom pot apostar a la porra de la cafeteria. Desprès de la resposta positiva, posa un 3-0 a favor del Barça, paga 3€ i s’en va mirant cap a la nostra taula amb una sonrisa als llavis. Ostia, que en els quatre anys que conec a en Pau, m’ha donat una pista de per on puc entrar-li a la morena sense semblar el sortit del bar. Faré una historia acollonant i la portaré a veure el Barça-Madrid. No m’oblidarà aquesta tia amb un regal com aquest.
M’interesso totalment per que el Pau m’expliqui el que he de fer, s’estranya, i com es tan bon nano, creu que es per que tinguem més possibilitats hi poguem anar els dos. El deixo amb el seu somni. Aquell migdia es el que amb més devoció vaig escoltar”La graderia”, per cerciorar-me de que el Pau no em venia la moto, amb aquella historia i no compraria les entrades per engrescar-me amb el futbol. Quan vaig escoltar les bases, vaig tancar tot el que estava fent i vaig posar-me a escriure. No vaig trigar gaire. El Divendres abans del partit dirien qui guanyaria les entrades. El Pau cada dia em recordava que no quedès amb ningú pel 29, i jo no feia més que somniar amb la morena al meu costat abraçant-me, com a mínim tres cops, en els tres hipotètics gols que ella havia predit. Eren les 12:00 del Divendres 27 de Novembre, numero desconegut, l’interlocutor em diu, que en 10 minuts entraré en directe per que he sigut el guanyador de les entrades pel Barça-Madrid, volen que digui unes paraules, no en tinc ni idea de futbol, jo ho faig per altres coses, collons, això no ho posava en les bases. Hi ha més em preguntarien amb qui hi aniria, i el Pau no em perdonartia que no diguès en antena, en el seu programa preferit, que ell seria el meu acompanyant quan ell em va donar la idea i creu que jo he fet la historia pet tenir més possibilitats. No puc enganyar-lo davant de tota Catalunya.
Espero a la sortida de la porteria de la oficina de la morena, amb les entrades a la ma, el cor em bateja a 3000 pulsacions, i el com entrar-li ja ho he repetit 100 vegades hi cada vegada sona pitjor. Veig les cames baixant les ultimes tres escales, s’apropa i amb aire de tranquilitat, li explico el rotllo que tinc preparat. Per sorpresa per a mi s’ho prèn molt bé i quedem a un bar de Travessera a tres quarts de 20:00h., per a pendre una cervesa i anar amb calma.
Com s’ho explicaré al Pau, aniré a casa seva a dinar i l’hi explicaré, li portaré una entrada pel cinema per que ho vegi en pantalla gran. Noooooooo!!, ara recordo, m’ha posat alguna cosa al cava quan semblava que s’ho prenia bé i m’ha deixat tirat a la porta de casa seva, canalla…
Alterego Pi
Aquella infantesa:
Al col·legi de la meva infantesa s’havia de jugar a futbol.
A l’hora de l’esbarjo, ens col·locàvem tots en un racó del pati. Tots menys dos, sempre els mateixos, els quals, per la seva reconeguda superioritat futbolística, s’erigien en “capitans” d’equip. La cara o la creu d’una moneda decidia quin dels dos capitans havia de començar la tria de jugadors, tria que es feia seguint un rigorós ordre alternatiu, fins a completar els seus respectius equips, com si d’un barça-madrid es tractès.
Els altres vailets, els de la pila, esperàvem escoltar el nostre nom amb diversos estats d’ànim. Tothom tenia molt clar que sortir aviat de la pila era un senyal de prestigi, mentre que ser dels últims denotava poca valoració per part dels capitans. Els més ambiciosos es neguitejaven des del primer moment per ser elegits, maldant amb gesticulacions o, fins i tot, amb veus estridents per cridar l’atenció dels electors. Altres, més serens, esperaven tranquils que arribés el seu torn, però convençuts que sortirien de la pila amb certa dignitat. Per fi, un tercer grup assumia amb conformitat la seva poc airosa posició de sortida. Molt sovint, els que havien estat cridats primers es col·locaven molt a prop del seu capità i, conscients de la seva importància, es permetien suggerir-li noms a cau d’orella que ell en sabia més que escoltaba Ona fm..
De fet, aquesta curiosa cerimònia s’havia repetit tantes vegades, que tots i cadascú de nosaltres sabíem a priori, amb extraordinària aproximació, en quin moment de la tria sortiríem de la pila. Cada nou jugador era calorosament ovacionat per la resta de companys prèviament triats, ovació que minvava progressivament a mida que la pila anava quedant buida, de tal manera que els últims en sortir s’incorporaven al seu equip voltats d’un silenci glaçat.
Jo, invariablement, sempre vaig ser l’últim d’aquest curiós escalafó de mèrits, i quasibé sempre, acababa veient-ho desde la Graderia.
Han passat molts anys des d’aquelles experiències, i no puc recordar amb massa fiabilitat els sentiments d’aquell nen. M’afanyo a afirmar que no vaig sofrir cap trauma, però recordo que la meva incomoditat anava creixent a còpia que els meus companys anaven sortint de la pila, i no entenia per què sempre jo havia de ser l’últim. Avui, se’m fa difícil d’analitzar aquells sentiments: decepció?, vergonya?, ràbia?. Curiosament, tinc molt clar que em feria intensament el fet que, sent l’últim, m’incorporava al meu grup sense que ningú m’hagués cridat: per exclusió. I pensava que si m’hagués canviat de grup, (no vaig fer-ho mai), ningú se n’hauria adonat. En tota aquella història jo era un personatge innecessari, definitivament inexistent.
Error pedagògic? No ho crec. En realitat, tot aquell muntatge, més iniciativa dels propis col·legials que no pas dels mestres, era un model competitiu no massa diferent del que ens esperava a tots plegats més enllà del pati del col·legi. No sempre triomfaven els més bons, sinó que sovint triomfaven els que sabien triomfar. Com a la vida. Però el resultat final podia ser profitós per a tothom. O quasi.
Canaldesuer
El Somni
Vols ser feliç? Somia i converteix els somnis en realitat”. Quatre paraules que repetia la meva avia una i altra vegada. Tenia alzheimer, vivia a casa amb mi , amb la mare i escoltant Ona fm.
– Qui és aquest noi tan eixerit? Ets el Joan?
– No iaia! Sóc el Roger.
– Així no ets en Joan? On és en Joan?
– No ho sé! No sé qui és en Joan!
– Joan, maco, vols ser feliç? Somia i converteix els somnis en realitat.
– La mare diu que vagis a dormir, que és tard.
– Corre que guanyara el Barça-Madrid.
I un bon dia vaig decidir fer-li cas. I tu et demanaràs: “Per què?”. Doncs molt senzill amic meu, vaig somiar la cosa més meravellosa que mai podràs imaginar. Era tan bonica, tan preciosa, que si no intentava fer-la realitat, hagués mort de tristesa. “Què vas somiar?”, deus pensar. Quin somni et pot portar a viure sota un pont. Segur que penses que estic pitjor que la meva avia. Clar que estic pitjor, la molt bruixa tenia un do! Aconseguia fer realitat els seus somnis i podia tornar a somiar de nou. I jo fa casi quaranta anys que persegueixo el meu primer somni. Però, potser, perquè em veus amb aquesta pinta, et penses que estic vençut? Potser, perquè visc i dormo al carrer, penses que sóc un pobre desgraciat? Doncs mai has estat tan equivocat, amic meu. No canvio ni un sol segon del que m’ha passat des d’aquell dia.
Espera! No marxis! On vas? Vols saber quin va ser el meu primer somni? La raó per la qual estic aquí, somrient com un sonat? Mira allà a dalt. Passejant per aquest pont, em sembla recordar que serà una nit d’hivern. Una noia d’ull plorosos, s’acostarà amb passos tremolosos a la barana. S’enfilarà amb la intenció de saltar. Sabates de llargs talons, vermelles com els seus llavis. El vestit que porta és prim, tremola. Tancarà els ulls i es disposarà a saltar, però just abans de fer un últim pas buscarà qualsevol altre sortida. Alguna raó per no acabar amb tot. I veurà aquest vell brut i borratxo allargant-li la mà. Somriuré i li donaré la mà. Quina forma més senzilla de salvar una vida. Entens ara, amic meu, perquè he seguit aquest camí? Potser no em creus, però saps què és el més meravellós de tot plegat? Que quan hagi acabat, somiaré de nou, i tornaré a fer realitat el meu somni. I somiaré de nou i tornaré a fer realitat el meu somni amb els de la Graderia..
Nisu
Inspirada Adicció:
Els símptomes comencen sempre de bon matí: un pessigolleig al ventre, acompanyat de marejos i d’una sensació de buidor. En dies així, sort de la Graderia que m’aixequen un toc l’ànim, arribo a la feina cargolant-me de dolor, i és un miracle que pugui atendre algú sense defallir. Però els anys m’han ensenyat a controlar els tremolors i a mantenir una aparença serena: mentre enceto una conversa tranquil•litzadora amb el pacient, busco la vena més adient per la punció, l’acaricio, l’amanyago fins que la sento bategar sota els meus guants de làtex, la ressegueixo amb delectança i imagino el corrent sanguini fluint per aquells rierols escarlates. Faig penetrar l’agulla amb delicadesa i llavors arriba el moment exquisit en que la xeringa, amb parsimònia, va xuclant el líquid anhelat. Pocs s’estranyen que els n’extregui un tub de més (“i aquest, de propina”, comento, si estic de bon humor). Només quan marxen –prement-se un cotó fluix contra el braç, com si se’ls hagués d’escapar la vida– em prenc la dosi. La tebior em guanya l’esòfag, omplint-me cada racó de l’organisme, s’aturen els espasmes i revisc, respiro alleugit, i amb un mocador de paper m’eixugo els llavis tacats de vermell.
Avui, però, he arribat a l’ambulatori desencaixat, sabent a banda, que vam perdre el temut barça-madrid, malestar.. Una abstinència, forçada per les vacances nadalenques, m’estava consumint: arrossegava dies de turment i nits d’insomni. “Es troba bé?”, m’ha preguntat la dona rabassuda que ja m’esperava amb una màniga alçada. Tenia un d’aquells braços tous, embotits de greix. Les venes s’amagaven juganeres entre els plecs, i he hagut de punxar-la fins a tres vegades, sense encert. “Es pot saber què fa?”, ha protestat quan em disposava a provar-ho de nou. Jo suava, angoixat, l’ansietat em tenallava. Quan s’ha aixecat, indignada, li he clavat la xeringa a la papada. Mentre es desplomava m’hi he amorrat: el raig de sang m’ha colpejat el paladar com un sortidor i he begut a galet, assedegat, llargues glopades de vida.
En acabar, reprimint un rot inoportú, he pressionat el foradet amb el preceptiu cotó fluix. Sort que ara em quedo escoltant Ona fm al cotxe… avans de sofrir cap tipus de consecuència. Gràcies.
Jonathan
L’amor impossible
Amanda era la mes maca de tota la colla, molts nois anaven darrere d’ella però el que els impedia fer l’últim pas era el madridisme que portava ella a la sang. Amanda era la persona mes madridista del univers, fins i tot havia omplert el seu modèlic cos amb tatuatges dels seus ídols futbolístics, clar estar, tots del Real Madrid.
El Joan en canvi, era barcelonista de sang. Fins i tot afirmava que si un dia es feria, la seva sang seria blau i gana.
El Joan era un aficionat als camps de futbol y anava allà o anava el Barça, sempre esclar amb la seva radio del Barça escoltant com no, la GRADERIA de “ONA FM” la seva emissora preferida.
Per la seva banda Amanda era mes aficionada a altres emissores mes “madrilenyes”
Per fi va arribar el dia del Barça-Madrid i tots dos es van trobar per casualitat a la graderia del camp. El destí havia volgut que les seves butaques estiguessin juntes, cosa que els va sorprendre.
Joan esta enamorat de Amanda i feia temps que es volia declarar, només esperava que ella acceptes el seu barcelonisme, ja que ell s’havia jurat que acceptaria el madridisme d’ella.
El partit havia començat i els nervis augmentat.
Joan havia decidit que era el moment de la seva declaració.
Amanda!, vull que sàpiga que estic enamorat de tu, que t’estimo, que vull viure al teu costat per sempre.
Amanda tot i mirar-lo, no va dir res.
Amanda?, diguem alguna cosa
Amanda es va enretirar els cascos de la radio i va afegir
Deies algo?
El Joan es va derruir, havia fet servir tota la seva força per confessar-li que l’estimava i ella ni tan sols s’he n’havia donat compte.
Per fi el partit va arribar a la mitja part. Els dos es van separar i van anar a comprar menjar.
El Joan es va ajustar el volum de la radio i va sentir com a ONA FM a la GRADERIA parlaven de la clara superioritat del Barça però que faltava el gol.
El partit es va reprendre.
Amanda, que feia temps que també volia declarar-se, havia decidit que ja era el moment. Es va encoratjar es va plantar davant d’ell i li va dir.
Joan, fa temps que et vull dir això- Joan es va aixecar com preparat per dir alguna cosa -, vull que sàpigues que t’a….
-¡¡GOOOOOOOOOL- va cridar el Joan aixecant els braços i sense voler va donar un fortissim cop de puny a Amanda, que va caure plegada a terra.
¡GOOOOOL! –va seguir cridant ell sense mirar-la.
Ella es va aixecar amb el nas sagnant i ell li va dir.
Que t’ha passat Amanda?, estàs feta un crist.
Ella es va enutjar i li va fotre un cop de puny a la cara.
¡Que sàpigues que ets un desgraciat, no em parlis mai mes!
Ell sorprès per la reacció va anar a demanar-li perdo, però llavors…
¡GOOOOOOOOOOOOOL!-el segon del Barça va aconseguir que sense voler li tornes a fotre un cop a ella que com l’altre cop, fa fer que caigués a terra i comences a sagnar de nou.
Ell sorprès la va ajudar a aixecat i li va dir de tot cor.
¡¡Visca el Barça!!
El seu Barcelonisme havia pogut amb el seu cor.
Mónica
UNS AMICS, UN PARTIT I UNA OLIVA
Abans de començar potser caldria comentar un petit detall sobre mi, que molts desconeixen. Alguns dirien que no sóc pas una persona futbolera, però darrere d’aquesta cara s’amaga una inquietant i misteriosa realitat. Quan es tracta de partits Barça – Madrid o viceversa, o fins i tot quan juga Espanya, pateixo una mena de transformació igual, o si més no, comparable a la del Dr. Jekyll i Mr. Hyde.
Aquesta història comença el dia en que Espanya va guanyar, com tots podem recordar, l’ Eurocopa 2008, trencant així amb una malastruga situació que portàvem sofrint des de que tinc consciència dels meus actes.
Aquell dia estàvem mirant el futbol a casa d’uns amics i per primera vegada tots volíem que guanyès el mateix equip, situació que no es dóna gaire sovint. L’ambient era tens, i l’aire que respiràvem semblava no arribar-nos en suficient quantitat als pulmons, i per tant, l’oxígen que necessitava el nostre cervell per funcionar amb normalitat tampoc n’era prou (dada important per entendre el que va passar posteriorment).
Els minuts anaven passant i cada cop vèiem més a prop el desitjat resultat, però la por de resultar massa agosarats ens impedia relaxar-nos i pensar que potser aquesta vegada resultaríem guanyadors. En un d’aquells moments, una oliva va caure a terra i davant la perplexitat de tothom, un dels amics la va recollir, la va alçar com si fos un trofeu i va invocar el súper poder de la oliva farcida d’anxova. En aquell moment Espanya va marcar l’esperat gol. Des d’aquell dia, i per extrany que pugui semblar, aquella oliva de la victòria roman congelada a casa del amics i presideix la taula sempre que mirem algun partit i volem que guanyi un dels dos equips. (Ara enteneu, suposo, la necessitat de comentar la falta d’oxígen al cervell, no?)
Bé, el tema és que l’altre dia estava escoltant onafm per recomanació del meu marit, i vaig sentir que regalaven dues entrades pel Barça – Madrid a qui escriguès un relat on havien d’aparèixer unes paraules clau. En aquell moment vaig tancar els ulls i ens vaig imaginar a mi i al meu marit a la graderia del Camp Nou i vaig pensar que la història de la súper oliva farcida d’anxova era una història digna de coneixença arreu del món. Així donc, ara mateix i amb la mà al cor, invoco el poder de la súper oliva farcida d’anxova per a que em toquin aquestes fantàstiques entrades i poder disfrutar amb el meu marit d’un dels millors partits de la història, amb tots els inconvenients que això provoca ja que cadascun som d’un equip diferent. No cal que especifiqui qui és merengón o culè, no? Tenia entès que no eren exigències del guió.
Albert
HAVIA UNA VEGADA EN UN PETIT PAÍS MÉS APROP DEL QUÈ MOLTS VOLDRIEN…
__ . . .
__ (A) Atenció acaba de caure el seté ! sí com ho estan sentint aqui hi ha un equip que està molt però que molt tocat !
__ (B) Set gols son molt gols Pere, que bé el petit del Bojan !!! què bé !
__ (A) Recordar als qui s’acaben de conectar a quí a la Graderia, que sí què la Champions és nostra. Que sí que falten vint minuts i queeeeeeeeeeeeeè
__ (C) M’encanta perquè a quí el refrany que no diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat no serveix per res, dic blat blat i blattttttttttttttt!!!!!!!
__ (A i B) Jajajajajaja
__ (B) T’estas passant et recordo que…
__ (C) Et recordo que això és un Barça-Madrid !!!!!!!!!!!! i estem al Bernabeu!!!!! Javiiii fins i tot el Pepe està mut…
__ (D) …………….
__ (A, B i C) Jajajajajaja
__ (A) Soc el Laporta ara jo i anuncio que el Barça avui ja ho ha fet tot, que és al màxim que és pot aspirar ! set i estan desfets jajajaja
__ (B) Com l’ha liat el Cristiano i el Benzema en el minut 6 de partit com l’han liat… i mireu araaaaaaaa
__ (A) Deixeu-me anunciar això per la Graderia: avui és un dia Històric catalans! , ha de ser diada nacional, set gols i encara no s’ha acabat…
__ (C) Atents a la jugada…
__ (A) Alves la toca per la banda a Messi, regat amb velocitat de Messi, qué bien qué bien, mira a Iquer, te la va a clavar , encara, xutaaaaaaaa i …………………
RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIING RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIING RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIING
__ Nooooooooooooooooo pot ser nooooooooooooooooo, segur que era gol. Ara a qui li conto que he sumiat un 7-0, jajaja m’encanta sumiar aquetes coses, què bo.
__ No, no, no, no què m’he adormit, què son i tres quarts i nomès falta un quart perquè acabi la final no pot ser, no pot serrrrrrrrrrrrrr.
__ A veure la radio, 99.5, 99.4… ara 99.2 !! vamos Barçaaaaaaaa!
__ (E) Això es una festa quin partit de futbol, zero a zero i pot guanyar qualsevol dels dos… una autèntica final al Bernabeu!
__ (E) Estem a Ona FM i estem al minut afegit de la segona part… quina llastima però s’haura de decidir a la pròrroga! quin parit !
__ (E) Última jugada convina Messi amb Piqué, però que fa Piqué aquí dalt! defensa cony !!! la toca Piqué, entra dins de l’area xutaaaaaaaaa i als nuvols.
__ (E) L’Árbitre acaba de pitar el final del partit….. com que passa ara! què fan tots els jugadors del Madrid protestant i dient-li de tot al árbitre.
__ (F) Ha pitat penaltiiiiiiiiiiiiiiiiii jajajjajaajajjaajja però què has visto si no hay nadaaaaaaaaaaaa!
__ (E) No m’ho crec, no m’ho crec, què gran, què gran, què posin el nom del àrbit al santoral !!!!!!
__ (F) Acabo de veure la jugada repetida i és penal per falta a Messi, que no intervé gens en la jugada, però què sí és penal !!!!!!!!!!!!!!!!!!!
__ (E) Agafa la pilota Xavi, la planta al punt de penal del gol sud del Bernabeu, agafa carrerilla, xuta i pal
__ (F) INIESTEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE
__ (E) GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL
__ Mariaaaaaaaaaaaa vine i fes-me un pesic o fot-me una ostia que no m’ho crec!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
i VET AQUI UN GAT VET AQUI UN GOS AQUEST CONTE JA S’HA FOS
Oriol
… y en ese momento entró el inspector Rubinos. Había llegado a la ciudad únicamente para estudiar este caso. Era el más célebre investigador de homicidios del país. En la habitación, junto al sofá, yacía el cuerpo de un hombre de mediana edad que llevaba puesta una camiseta del Real Madrid ensangrentada y unos tejanos de color negro. El hombre había recibido una puñalada en el abdomen y el arma del delito yacía a su lado. El policía que hacía las fotografías de rigor, le comentó al inspector: “Por el angulo de penetración del arma, parece un suicidio”. A lo que el inspector respondió “Las apariencias engañan”, la frase que lo había hecho famoso después de resolver tantos casos de aparentes suicidios que resultaban ser asesinatos. Sus dotes de investigador lo habían llevado a resolver cientos de casos como éste. “Si hiciéramos caso de las primeras impresiones, la mitad de homicidios por apuñalamiento del país, serían suicidas practicando el Hara-Kiri. ¡No creo que se produzcan tantos ni en el mismísimo Japón!”. Después del intercambio de palabras con el policía, el inspector se dedicó a buscar la pruebas del delito y estuvo un buen rato en el lugar hasta que llegó la hora del almuerzo.
Durante la comida, el inspector Rubinos no paraba de darle vueltas a la cabeza. Con toda la información que tenía del caso y no podía llegar a ninguna conclusión. No podía saber el móvil, ni la forma de actuar del asesino y, por supuesto, tampoco el autor material del crimen. Este caso se le estaba complicando. En ocasiones anteriores desde un primer momento tenía la intuición de saber el cómo y el por qué del homicidio y, sin embargo, esta vez estaba confundido. Necesitaba más inspiración. Fue entonces, mientras daba un último sorbo a la taza de café, cuando escuchó en la emisora de radio sintonizada en aquel bar, la siguiente locución: “Hoy en Ona FM, el gran clásico del fútbol español, El Barça-Madrid, con los mejores comentaristas”. Entonces, el inspector Rubinos pensó: “Ya está, tengo que ir a este partido para meterme en la mente del asesino, necesito inspiración y en la gradería del Estadio la puedo conseguir”.
Así fue como contactó con un viejo amigo del mundillo del fútbol, a quién había ayudado en una ocasión por un caso de extorsión, y le pidió una entrada para el gran clásico de esa noche. Era la primera vez en muchos años que pisaba un estadio de fútbol. A las diez menos cuarto ya estaba allí para impregnarse de todo el ambiente del lugar y dos horas después, con el partido finalizado, el inspector cabizbajo no tuvo más remedio que admitirlo: “Por primera vez, me he equivocado, he cometido un grave error”. El inspector, que no tenía muchos conocimientos futbolísticos, lo tuvo claro después de ver la exhibición dispar de los dos equipos: “No fue un homicidio, el aficionado madridista se ha suicidado”.
Josep
Explicaré un història verídica, es pot contrastar, el pitjor dia de la meva vida laboral. Tot va començar el 30 d’abril, dos dies abans del partit. Per motius de feina havia d’anar a Madrid a realitzar una feina informàtica, havia de muntar i deixar funcionant, en un edifici d’oficines just davant del Bernabeu, una estació de treball que prèviament s’havia enviat per transport. La feina era molt simple, vaig planificar-ho tot de tal manera que a la 1 del vespre ja tot havia d’estar acabat i jo, com madridista tindria temps de fer el tour Bernabeu i comprar-me una samarreta abans d’agafar l’avió de tornada a les 7 de la tarde.
Tot es va començar a torçar ben d’hora, a les 7 del matí vaig arribar a l’aeroport del Prat i em vaig adonar que el meu vol s’havia anulat i que no podria arribar a Madrid a l’hora indicada, ràpidament el meu cap em va treure un bitllet per l’AVE, va haver de venir a portar-me els tickets a Sants i vaig agafar el tren, això només era el començament. En arribar al client i obrir els paquets previament enviats m’adono que s’havien espatllat amb el transpor, vaig buscar serveis tècnics per comprar les peces per poder reparar el desastre, amb l’agrabant d’haver de donar el DNI cada cop que entrava al edifíci i d’anar a tota velocitat corrent pels carrers de Madrid ja que era gairebé la 1 del vespre. A les 3, ja tot era un caos, no funcionava res, jo estaba desesperat i era molt important deixar solucionat allò ja que al dia següent tenien la visita del client mes important. Per solucionar tot vaig haver de comprar un ordinador nou al “Corte inglés” amb la anecdota de passar per la porta del Bernabeu 2 vegades amb taxi, i amb l’únic taxista culé de tota la ciutat, i que em va posar mala cara al dir-li que era de Barcelona i del Reial Madrid, el seu comentari va ser, “Pues os van a dar pal pelo y yo me voy a reir”.
David
Yo, León
No sabía lo que estaba pasando. De repente un sudor frío recorrió su espalda cual puñal que desmiembra decididamente a su presa. No lograba fijar su atención en lo que a su alrededor sucedía y la musculatura se le estaba tensando como el granito de la mismísima pirámide de Giza. Aturdido decidió acudir a lo único que jamás le había traicionado en la vida, el uso de la razón. Sabía que algo estaba cambiando en su cuerpo pero, ¿serían conscientes de ello los demás mortales allí presentes? Le angustiaba que toda aquella multitud quedara aterrorizada al presenciar algo que ni él mismo sabía explicar. Un dolor agudo empezó a apoderarse de su otrora poblada cabellera. Instintivamente se echó las manos a la cabeza y notó como unos pequeños brotes de cabello rizado estaban medrando cerca de las sienes. No podía ser. Y si…No, no, en seguida descartó la idea. Él jamás había creído en aquellos curanderos charlatanes a los que acudía regularmente su madre ni en sus vacuas y delirantes profecías. Pero… en ese mismo instante, y sin dejar que su desconcertada mente siguiera cavilando, una espeluznante punzada atravesó su torso y seguidamente notó como dos ligeras turgencias florecían lentamente en su pecho. En ese instante lo tuvo claro. Era real. Los augurios que aquella anciana auspició cuando él tan sólo contaba con seis años se estaban cumpliendo. “En el vigesimonoveno día del onceavo mes del año 9 del tercer milenio después de Cristo, en una noche desapacible renacerán en ti las semillas frigias de los dioses antiguos y tomarán tu cuerpo y alma para que reverdezca la Madre Tierra, la diosa Cibeles”. Esas palabras de la anciana a las que jamás había dado ni un ápice de credibilidad ni importancia volvieron ahora a su mente y no dejaban de desordenar y atormentar sus pensamientos. Yo, el ilustre colegiado de primera don Andoni Ramiroetxea Belasko, natural de Getxo, vasco de nacimiento y de sentimiento hasta la médula, y del Atleti de toda la vida, convertido en símbolo arraigado del equipo de la capital del estado…y lo que es peor, ¡en plena disputa del partido Barça-Madrid! Pese a todo el “qué dirán” no era ahora la principal de sus preocupaciones. Ramiroetxea Belasko llevaba demasiado tiempo en esto del arbitraje como para escandalizarse ante las seguras sátiras y comentarios que este hecho generaría en los medios de comunicación, especialmente en aquellos como ONA FM que se habían mostrado muy afines al equipo catalán. Estaba acostumbrado que en las tertulias de La Graderia que sintonizaba a través de la red en su Getxo natal le dedicaran una suculenta ristra de improperios siempre que pitaba al equipo culé pero… ¡Dios, que esta vez se estaba transformando en la mismísima Diosa Cibeles ante los ojos de miles de espectadores! “Andoni, cálmate” dijo el trencilla para sus adentros. Los pechos, el cabello ligeramente ondulado y la túnica de la Cibeles no estaban tan mal. Siempre que no le salieran las glorias deportivas en la espalda ni las banderas limpias y blancas que no empañan por los ojos la cosa no podría ser tan grave. Su ortodoxa formación leona y la estricta fe en San Mamés que le había sido inculcada desde niño le salvaguardarían del noble y bélico adalid y del caballero del honor. Su corazón era fuerte. En ese preciso instante la mirada de Ramiroetxea Belasko se tornó en desafiante y una ligera sonrisa se dibujó en su rostro. Una única palabra guiaba ahora su ser… venganza. Inspiró enérgicamente, levanto con orgullo la cabeza y pitó. Ha sido el seis, penalti y expulsión.
Avescren
Relat “erotic” del 2 a 6
Aixo es remonta al Maig cuan li regalo un cap de setmana a la meva chicota, justament a Madrid amb la intenció de veure el derbi al santigo bernabeu.Optimista com a tota la temporada, i mes en veure com va sortir el madrid al 2-0 del barça-madrid vam començar el viatge el divendres 1 al matí, escoltant la graderia al cotxe i amb rumb Tarragona-Madrid, i fins trobar l’hotel que vaig reservar a la capital. Arriva el 3-M, aquet fantástic dia que tots recordem amb una riatlla a la cara que ens surt sola. Doncs jo el recordo també per la situació en que ens vaig veure amb la meva parella. Estabem excitats veient el recital i aixo que a a segona part en un moment d’aquests explendits amb el tonteig, el freg i tal, m’enduc la chicota al bany, que encantat de mi, pensaria k no hi hauria gaire gent enmig del parit, entrem als banys ens tanquem dins d’un i la parenta es disposa a ferme una felació rápida per acabar de completar la satisfacció que portaba al cós, per despres acabar de veure l’encontre. I cuan la cosa anaba bé, encara que escoltabem gent, doncs tot okey, … una bestia aficionada del madrid fot una estirada poderosa a la porta, trenca el mini seguro que tenia la porta i ja ho tenim, a 3 noies i la dona amb la porta a la má i com si hages vist un dimoni, sen va cridant que acabessim i sortisim.. Que en veritat ho penses i es cómic, pero en el moment naltros estabem un pel incomodes. Res, ajusto la porta i com que la cosa estaba tensa, em vesteixo i encara amb la riatlla a la cara anem acabar de deleitarnos amb el show grana. Tinc que acabar dient-vos que en la tornada del partit vam acabar de culminar al cotxe, la feina que vam començar amb la excitació del bernabeu, tot i escoltant al dial Ona fm.Eren ja les 4 del vespre, el meu cap em va canviar el bitllet d’avió per un bitllet del AVE una mica mes tard. Amb l’ordinador nou vaig fer tota la feina que portava preparada durant una setmana en qüestió de 2 hores, però no tot va acabar aquí, les impressores no funcionaven, vaig estar a punt de tirar-me per la finestra del edifíci, era una planta 22.
Finalment vaig poder solucionar tots els problemes i vaig arribar a agafar l’AVE, una mica just, no podia ser d’una altra forma. Aquell dia, havia de conèixer els meus sogres (el meu sogre es mes culé que l’avi del barça) i no va poder ser, vaig arribar tard a Barcelona, per sort tinc 2 bons amics que em van venir a buscar a Sants i ens vam riure de la situación entre 4 cerveses i amb l’estomac buit, era l’única cosa que em ficava al cos des-de les 6 del matí.
Actualment, no només no em van fer fora sinó que tinc una molt bona relació amb el meu “jefe”, de fet m’ha convidat un parell de vegades a veure partits de la copa del rei al camp Nou. Es per això que vull agrair-li la confiança que va tenir i regalar-li la segona entrada per veure el Barça-Madrid, un derbi que no oblidaré mai a la vida.
Rachinger
Bona nit, doncs jo explicaré el que em va pasar l’ultim barça-madrid que a més, és l’únic que he tingut el plaer de poder veure’l en directe, al maravellós camp nou. Bueno maravellós.. perillós..
Sembla broma, pero va ser un dels díes més angustiants de la meva vida. Tinc 22 anys per això, pero bueno. Doncs a lo que anem, vaig amb el meu millor amic, els dos feliços que no acostumem a anar al camp nou, per economia mes que res, ens van tocar en una porra dues entrades. I doncs el tópic, una gentada naltros per alli al mig, expectants, cridant, saltan, del que sen ddiu un bon rato. I res tot normal fins que s’allunyem uns metres per fer un cigarret de la risa, sens acosten dos o tres components dels ultra sur, ens donem compte per les bufandes, etc. i que ens volien robar les entrades i de pasada els calers que tinguessim… això que com si fós ensajat, fotem un esprint carrer avall d’uns 800 metros que els vam fer asombrosament en poc temps, donant voltes per on podiem edificis, fins acabar en un bar on casi sens surt el cor per la boca del com bategaba. Dacord em tingut mala sort i punt, no passa res tampoc.. Ens prenem una mitjaneta discutint la carrera i tornem a agafar anims pel derbi. Amb mil ulls despres tornem cap al campi ja era hora de fer cua per entrar i sort que no ens trobarem amb els personatges de la coneguda colla.Arriva el moment bó, al camp, afonics ja abans del partidas, comença! Tots expectants, posició del barça, correcte i bé fins que acaba la primera part amb una mitjana sensació que no agessim acabat de marcarlis en la primera meitat. Aprofitem per anar a fer un riu als banys de gol, i a mala hora.. esperant fora al company no se d’on ni com de repent sestan foten d’osties dos chavals al costat meu, al moment, arriven dos o tres més i es sumen a la baralla menys un que em volia estomacar ami també, m’espeny em tira una patada, responc i ens repartim una mica, la veritat, surt el meu company i m’ajuda una mica també entra un quart membre al aconteixement.. En un moment ja ens estan separant i duient-nos a patades per les escales que ens foten fora, Ens domen comte i ens han fotut fora i apuntat els dnis als dos.Vam sortir fins i tot per portes diferents. Indignats i tornan amb la mala sort ja estem renegant sense veure cap gol, ni la segona meitat. Sort que tinc radio al mòvil i programada Ona fm per suposat, per seguir el partit com si el veiesim, pero tambe voliem imatges i vam buscar un bar on poder veure la segona part que ja havia començat. Amb el móvil a l’orella els dos nem caminant mig cansats per les situacions i quina gracia jus el primer maleIït bar que entrem, ens trobem els “aficionats del madrid” que avans ens invitaven a regalarlis les entrades, pero no nomes ells sinó 30 més. Doncs no van tardar gaire en sortir quatre fora del bar amb naltros i res.. no ens va quedar gaire cosa, perque ens van pendre fins i tot algo de roba que diem.. a sobre que feia bona temperatura.. ja ens veus jelats, a barna dense ni un euro ni per comunicarnos amb ningú. L’únic detall bó es que segur que encara escolten la graderia aquella gentusa amb el meu móvil.. van descobrir una bona emisora. Nosaltres vam trucar a cobro revertit en una cabina de telefon i ens van vindre a recollir a les dues de la matinada per la ciutat, putejats..encara que ens vam ensabentar que va juanyar el barça. I no em tornat a veure cap partit en directe. Vaja del que sen diu un dia complert..
Ian
Llevaba un año planeando aquel trabajo, no lo hacía por dinero, ni por ética moral, ni tan siquiera por placer, lo hacía porque tenía que hacerlo. Me llamo Darío Calenzano y soy asesino profesional; naturalmente ese no es mi nombre verdadero, aunque a veces ya no recuerdo cual era. Mi objetivo era otro asesino, Jean Luc Brochard, causante de la mayoría de guerras de África, conspirador, traficante de armas, personas y cualquier cosa que diera dinero. En apariencia era un hombre de negocios normal y, precisamente aquel día, el día de su muerte, estaba invitado a ver otra vez “el partido del siglo”, el Barça-Madrid, por una empresa farmacéutica con importantes intereses en toda África central. Llegué pronto al campo, a eso de las seis, aun faltaba una hora; había falsificado una acreditación como reportero de La Gazzetta dello Sport, de esa manera podría tener acceso a cualquier zona del campo. Decidí colocarme a pie de césped para observar con detenimiento a mi objetivo, sabía que estaría sentado en la segunda gradería, en la tercera fila del palco presidencial, butaca diecisiete. Calcule que irían unos seis guardaespaldas con él, cuatro para sentarse en las butacas que lo rodeaban y dos más para marcar un perímetro de seguridad, no eran problema. Paseaba por el césped repasando todos los detalles del plan cuando un hombre alto, fornido, de nariz prominente y cabeza al cero me abordo con una sonrisa bonachona dibujada en el rostro:
-¿De la Gazzetta, no?- Tarde unos instantes en salir de mis pensamientos.
-Ah! Si, si.- Disimulé un marcado acento italiano, mi trabajo siempre dependía del arte de engañar y hablar idiomas a la perfección o simular acentos; a veces me sentía como un actor en medio de un escenario, solo que el escenario era una ciudad y el público, mi objetivo.
-Me llamo Edu Polo, trabajo para una radio local, Ona Fm, si necesitas cualquier cosa, puedes decírmelo, ¿de qué parte de Italia eres? Estaba claro que quería conversación, pero no tenía ni tiempo ni ganas de hablar. Por otra parte sabía que si estaba mucho tiempo con el podría reconocerme, así que decidí atajar la conversación.
-Soy de Milano y si que podrías ayudarme, ¿me puedes decir como acceder a las cabinas de prensa? Después de las explicaciones me despedí con un apretón de manos y me encamine hacia allí.
Había pagado muy bien a un trabajador del campo para que dejase una caja de metal cerca de las cabinas de prensa. El partido ya había empezado, en los pasillos del campo había poco movimiento, los locutores de radio se afanaban por retransmitir cada detalle del juego, los aficionados vociferaban acordándose de la madre y gustos sexuales de los jugadores rivales. Había llegado el momento. La caja estaba en el lugar acordado, lo abrí y extraje un maletín de cuero negro. Con él en mano fui hasta una puerta cercana, cerrada al público; tenía una llave maestra de todas las cerraduras del campo. Ésta daba a otras escaleras, subí tranquilo, oyendo mi respiración, aislándome del ruidoso mundo que me rodeaba. Llegué a un largo y angosto pasillo apenas iluminado, en la pared izquierda ascendían escalones metálicos acabando en una trampilla, anduve hasta la mitad de aquel pasillo y con la misma llave de antes abrí el candado y me encarame al exterior. El frio hizo acto de presencia. Cerré la trampilla. Estaba en la cubierta de tribuna, abrí la maleta de cuero, de allí saque un arnés que sujeté a una de las vigas de hierro y a la hebilla de mi cinturón. El aire soplaba con virulencia, agachado fui hasta la punta. De rodillas monté cada una de las partes del rifle con mira telescópica modelo M24 SWS. También saque un Ipod, me puse los auriculares dejando que se deslizara el sonido del Nessun Dorma de Pavarotti en mi cerebro, por la mirilla del rifle vi a Jean Luc Brochard, sentado y despreocupado, disfrutando del partido, apunté, Pavarotti cantaba los últimos versos: tramontate stelle! All’alba vincerò! Vincerò, vincerò! Disparé, una vez, acerté, vi como se desplomaba en su asiento, momento en el que todo el estadio se levanto para celebrar un gol del Barça, VINCERÒ!
-Así fue como maté al asesino Jean Luc Brochard, inspector Flaqué, pero… déjeme preguntarle, ¿cómo me descubrieron?
-Fue gracias a un periodista, él lo reconoció-. Una sonrisa se dibujó en mis labios. Recordé al tal Edu Polo de Ona FM.
Pere
Hi havia una vegada un pais molt petit, on molta gent esperava un dia molt especial.
Un dia que el Sol brillava més, i la nit prometia ser més dolça que mai.
on és jugava un gran partit, era un BARÇA – MADRID, tothom cap al estadi, i el
que no hi podia anar, com jo, a escoltar-lo a la GRADERIA, per ONAFM.
On els seus seguidors, encara els hi brillaven els ulls, de la gesta de la anterior
temporada.
Hi havia un noi, de Sampedor, que es deia PEP, i savia molt com moure els seus
jugadors, i desde que ell va arribar ho va guanyar tot. I això va fer enfadar molt i molt a un
Bruixot d’un altre Regne que és deia FLOR – ENTINO, que va jurar que aixó no passaria
més, i va gastar molts i molts diners per compra uns jugadors molt bons. Pero aquest els hi agradava anar a les discoteques, campanyes de publicitat i altres aventures, i sel’s hi va oblidar jugar a futbol i és aquí quan … va arribar L’ ALCORCON.
Continuarà …. el pròper 29 de novembre
Josep
Sincerament, no el suporto més. Ja he perdut el compte de les vegades que discutim al dia. La majoria d’elles, fins i tot, crec que ens portem la contrària només per mantenir el ritual diari de demostrar-nos mútuament que pensem diferent i que mai podrem tenir cap idea que ni tan sols s’acosti a assemblar-se. La política, la religió, l’estil de vida o, inclús, si un dia gris acabarà plovent o no, tots ells són temes completament vàlids per discutir. És curiós, però l’únic moment en el que, per alguna extranya confabulació de les estrelles, ens posem d’acord és quan parlem de futbol. Els únics moments de treva entre ell i jo són quan escoltem tota la família junta “La Graderia”, a Ona FM… És l’única tradició familiar que conservem sense acabar cridant ni tancant les portes a cops.
No és que no el respecti. A casa sempre m’han ensenyat a respectar i admirar la gent gran i així ho faig. Però és que ell, pel simple fet de passar de la vuitantena d’anys i de ser el meu avi, es considera amb el dret diví de repetir-me constantment que la meva manera de fer les coses, de pensar i d’actuar no és l’adequada, i a diari s’entreté en sermonejar-me i donar-me les directrius que, segons ells, són les que haurien de guiar la meva manera de viure. Fins i tot s’atreveix a donar-me consells sobre com conquistar a les dones! La cosa té la seva gràcia… ni tan sols s’ha adonat que sóc gay. O potser, en el seu esforç per mantenir-ho tot immutable, en el fons ho sap però ho nega per no haver-me de donar la raó en el fet que una persona pugui estimar a una altra del seu mateix sexe.
Però això canviarà aviat… Avui és dissabte i en Pau vindrà com altres vegades a sopar. Però avui és un dissabte especial; primer, perquè avui es juga el partit del segle, el Barça-Madrid, i perquè a més avui li diré al meu avi que en Pau és molt més que un bon amic. Haig de confessar que estic nerviós…
El sopar, sorprenentment, ha sigut tranquil, tot i que en un dia com avui tots estem pendents d’analitzar tots els detalls abans del gran partit. I per fi… el joc comença. Estem patint de valent! La tensió és màxima i està passant factura als jugadors, tot i que en molts moments hem pogut veure el joc màgic que ha convertit el Barça en el millor equip del món. S’acosta el final de la primera part i encara no hi ha hagut gols i encara no he sigut capaç de dir-li…
Però, just en aquell moment, es produeix una senyal: una jugada magistral entre Iniesta i Messi acaba en un gol espectacular! Gooooooooooooool! Tota la família embogeix, ens abracem, riem, cridem… I just en aquell moment, em planto davant del meu avi i li dic: “Avi, sóc gay i el Pau és la meva parella des de ja fa un any”. El silenci que es va produir fins i tot feia mal a l’oïda. Van ser només uns segons, però a mi em va semblar tota una eternitat. I quan el silenci ja es feia insuportable, el meu avi es gira cap al Pau… La tensió no podia ser més gran. Llavors, es va produir un d’aquells misteris de la vida, que encara no m’explico. “Nen, però tu ets del Barça?”, li va cridar l’avi al Pau, qui només va poder assentir amb el cap perquè no va tenir nassos ni a fer servir la veu. “En aquest cas, benvingut a la família”.
Joan Miró
Uns dels dies més importants de la meva vida, quan vaig tenir el meu
primer i únic fill, a l´altre part del món, un lloc on no té res a veure
amb aquest, on cada dia neixen milions de nens, a l´India. Allà on va
nèixer el Pol, soci culé només nèixer, i jo, el pare super-culé, estava
disposat a escoltar el partit, no qualsevol partit, sinó el partit que
tothom espera el Barça-R. Madrid, el problema, on puc anar a veure
aquest partit a l´India, impossible, vaig decidir escoltar-ho per
internet, gràcies per existir, em vaig preguntar, pero jo estava a
l´hospital i l´ordinador a l´hotel, ostia!, vaig sortir de l´habitació
corrent, falta mig hora pel partit i no sabia al mig de l´India on el
podia escoltar ja que l´hotel estava a quasi 1 hora de l´hospital i de
veritat que malament es passa!, vaig decidir buscar-me la vida per allà
i curiosament vaig veure un noi que no era oriental, sentat en una
cafeteria amb un portatil, vaig entrar-li, era la meva, li vaig
preguntar amb el meu anglès ( bastant patètic per cert ), si em deixaria
escoltar el partit, la meva sorpresa va ser quant em va contestar: que
et penses que faig aquí aquestes hores, ostia en català tú, vale! com
diu en Pere Julià, llavors sí va ser el millor dia del món per mi, a més
vam guanyar, estava escoltant la graderia d´Ona FM, a partir d´aquell
dia no he deixat d´escoltar-vos, em vau salvar la vida, moltes gràcies i
força Barça!!!!!.
Eloi
Tants anys esperant ansiosos,
Per veure’t als nostres braços.
Tants anys de fracassos,
I tants anys d’inútils esforços.
Des de la Graderia jo ho vivia,
Aquell sentiment en el moment màgic,
El mal de coll del dia següent
A causa de tants crits valents,
El sabor del cava llençat des del cel…
Tants anys aguantant-los,
Patint les seves gràcies
I les seves victòries mal guanyades.
Tants anys rient-se del que no teníem,
I recordant-nos els anys de sequera
Que omplien les nostres butxaques.
El derbi Barça-Madrid,
També ha estat als nostres cors,
Amb molta eufória i molta por,
Qui riu l’últim riu millor.
Sents un soroll?
Som nosaltres que cantem aquella vella cançó:
Campions, campions!!
Festes grosses, diversió sense límit,
Paraules boges i algú que demana perdó
Borratxeres a l’autocar,
Els carrers més grans plens de colors,
De quins colors?
El blau i el grana, quins sinó?
Tants anys esperant,
Perquè el triplet fos nostre,
Ona fm ha tingut que cantar,
Fins hi tot el himne de la champions.
Adela
SOMNIS… ES PODRAN FER REALITAT ALGUN DIA?
Estàvem tota la família a la “graderia”, impacients, amb els ulls com unes taronges quan de cop: Gooool!!!
Va ser un moment molt feliç ho anunciaven a tot arreu: a les ràdios, a l’ona FM en especial, que era la que escoltàvem nosaltres pels auriculars. Era un Barça – Madrid, tothom ben emocionat. La meva família i jo estàvem molt nerviosos perquè no hi havíem estat mai veient un Barça – Madrid i menys un tan esperat. A la graderia estàvem tots que no trèiem els ulls del partit, era molt apassionant. De cop vaig començar a sentir un soroll molt molest, no em deixava gaudir del partit i de cop em vaig despertar i vaig veure que sonava el despertador per anar a l’institut. Es veu que només era un somni. Un somni que m’agradaria que es fes realitat.
Yoli
L’ escrit que estic relatan
No és cap mentida, és un crit d’emoció,
Els globus de la sang ens donen la raó.
Quan cantem blau grana al vent
Són colors que portem els valents
Crideu campions, ja ha arribat la hora
Barça-Madrid ja esta aquí.
Desde Madrid al Regne Unit
Avui és un dia de glòria
I si algun dia ensopeguem us recolzarem fins l’infinit
No perdrem l’esperança, no som un equip qualsevol
Som tot un sentiment que fa emocionar a tothom.
Ona fm és el nom, i d’intre s’hi troven els culpables,
la Graderia són, aquests que escolto els dissabtes.
Sí, sí, sí el derby ja és aquí..
Xavi
La llegenda de la cabra d’or…
Fa molts i molts anys el Moià que coneixem estava ocupat pels àrabs , tenien el poble sota el seu poder i havien fet construïr un castell just a sobre del poble , a dalt la muntanya de St. Andreu , havien fet moltes riqueses cobrant els seus tributs a la gent d’aquest poble català i molts esclaus també , es diu que molts d’aquests èxits eren gràcies a un bruixot que aconsellava sempre al visir , que era un home molt vanitós i prepotent una espècie de Florentino vaja! la qüestió és que el poble de Moià cada cop estava més empobrit i furiós amb el visir i els seus invasors i ja preparava el dia del seu alliberament com a poble . Però el bruixot també feia dies que sabia que se’n preparava alguna , tenia visions quan dormia , unes visions que eren infalibles … i un dia al despertar-se avisà al visir de que sinó volia perdre tot l’or que havia robat el fongués i l’amagués perquè rès no hi havia a fer … el castell seria conquerit pels catalans i ells haurien de marxar, el visir emprenyat com una mona li digué que de cap manera que no li prendrien el que era seu i optà per quedar-se , això si l’or el va fondre , el va fer posar dins una pell de cabra i dona l’orde d’amgar-la bé per si havien de fugir. No va ser així els moianesos no els van donar aquesta oportunitat i no en deixaren a cap de viu , per venjança a tots aquells anys d’opressió. Es diu que des de llavors hi ha un munt d’or amagat dins d’una pell de cabra per les muntanyes del voltant de Moià i que amagat també es troba un passadís que va de Moià a Barcelona , aquest passadís era el mitjà de fugida que tenia el visir en cas de derrota… potser la cabra és allà … potser… o potser la va trobar el sr.Florentino aquest estiu … qui sap?
Es diu també que en una d’aquestes visions que tingué el bruixot , viatjà al futur, concretament un dilluns 30 de novembre de 2009 i conegué a tres nois que escoltaven atentement una capsa negra que parlava ,els tres nois li van dir que aquella capsa negra era una radio i que estaven escoltant la GRADERIA un programa de ONA-FM i que aquell dia estava molt interesant perquè s’havia jugat el BARÇA-MADRID el capdesetmana i com no! no podia ser d’una altra manera va ser un bany de futbol per part de l’equip culé .(Força Barça i felicitats pel programa)
Tamara
¿Solo o con leche?
Viernes por la noche, llovía, lo cual sumado a un frío de mil demonios hizo que Óscar se decidiera a quedarse en casa. Puso la radio, se preparó un café, encendió una barrita de incienso y se sentó delante del ordenador.
Esta vez no iba a trabajar, se disponía a pasar una noche de invierno, solo y disfrutando de “La Gradería”. De repente, apareció en la pantalla del ordenador, y que siempre acostumbraba a dejar encendido, un anuncio en el que se podía leer: “Chatear. Una de las mil formas de ligar”.
Le llamó mucho la atención y como nunca había entrado en un chat, optó por caer en la tentación y se puso a chatear. Entró en una sala de “Amistad”, con el seudónimo de “Piqué”, y allí ojeó una interminable lista de seudónimos. Sabía que podía equivocarse al elegir ya que la elegida podía mentir en cuanto a su aspecto y condición, presentándose como una mujer sensible y en busca de afectos y alegrías. Pensaba en todo eso, con los brazos cruzados sobre el escritorio, mientras desplazaba la silla sobre sus chirriantes rueditas al ritmo de la emisora Ona FM.
El ratón no se decidía por a quién elegir, así que cerró los ojos e hizo girar varias veces la silla sobre su eje, mientras su dedo índice, el cual sostenía en alto, caería sobre la elegida, como en la ruleta rusa. El azar decidiría por él. Pero al abrir los ojos, en lugar de tener la pantalla delante, la tenía a sus espaldas, y al frente, la ventana. Había dejado de llover, la calle estaba desierta y en el reflejo del cristal aparecía un tipo con un índice en alto, como si fuese a comenzar un discurso o a reprender a un ser imaginario. Puede que pareciese también que saludaba a alguien o así lo interpretó una mujer del edificio de enfrente, que comenzó a agitar su mano y después se giró hacia su ordenador, que también tenía a sus espaldas.
Óscar creyó que había sido sólo cortés con él y que retomaba lo que estaba haciendo. ¿Seguir chateando, por ejemplo? En ese caso, se preguntó cuál sería su nick. Era evidente que estaba escribiendo y le pareció conveniente bajar de una vez el índice, mientras miraba aquella espalda enmarcada por la ventana. De repente, la chica sacó unas hojas de la impresora y se volvió hacia Óscar. De pronto, puso un folio sobre el cristal en el que se leía: “934123847”. Al segundo lo reemplazó por un segundo folio: “¿Te apetece un café?” Aquello parecía un sueño, el Barça-Madrid de la temporada pasada, pero como aquella victoria no lo fue, la suya tampoco tendría porqué.
Nuria
INCREIBLE, INCREIBLE, INCREIBLE, TENGO UN PAR DE ENTRADAS PARA EL PARTIDO DE
BARÇA – MADRID DESDE LA GRADERIA, ESTOY MUY NERVIOSA. ME TOCA TRABAJAR HASTA TARDE PERO YA LE HE PEDIDO PERMISO A MI JEFA PARA SALIR ANTES Y NO LLEGAR TARDE, PORQUE SI NO ME TOCARA SEGIR EL PARTIDO POR ONA F.M. COMO HAGO SIEMPRE. Y ES QUE ME HACE MUCHA ILUSION DARLE UN PAÑUELO A CRISTINO RONALDO PARA QUE LLORE UNA VEZ MAS. HAY QUE NERVIOS. VIZCA EL BARÇA.
Eloi Alonso
Retrat del 29-N
Tots dos ídols al poder,
representant els colors
impregnats d’una nació.
La teva. La meva. La de tots.
Desde la GRADERIA ho veig,
una ciutat europea tenyida de blau,
junt amb cares de grana
i tot de cors bategant al mateix toc.
Màgica expectació, BARÇA-MADRID
en té la denominació,
mitjans de comunicació i afició
anunciant una encara incerta proclamació.
Però què passa si el somni fracassa? Res.
La nostra pàtria, la nostra nació,
mai serà vulnerada per cap desqualificació.
Sempre son comentats, els retrats dels resultats,
que tenim que escoltar sempre al mateix dial,
ONA FM és el nom, i quins locutors…
Sempre tenen algo, que’t fan escoltar amb vibració.
Noelia
Després d’un dia meravellós, fantàstic, jo aquí a casa recordant que un dia com avui fa vint-i-sis anys…
Era a casa neguitosa esperant tota la colla d’amics que havien de venir a sopar aquella nit, més que un sopar era un berenar que segur que s’allargava,fins ben passada la mitjanit. Tot preparat,la taula parada,el sopar a mig fer, el menjador preparat per la ocasió, i allí estava jo,escoltant Ona Fm, tot el dia empapant-me de l’ última hora del partit més esperat des de que va començar la temporada. Sí senyors, el BARÇA-MADRID.
Després d’ un inici de temporada molt polèmic: Que si el Barça no està en forma,que si s’ha acabat un cicle,que ho tenim una mica difícil de passar a vuitens de final de Champions…Bé, ja se sap,els típics comentaris que ens arriben des de Madrid. Per altra banda l’etern rival,la polèmica tampoc es queda curta: Que si el Pellegrini seria destituït, l’eliminació de la Copa del Rei davant L’Alcorcón (un equip de 2ª B), tots els calers que es va gastar el Florentino, i per descomptat la misteriosa lesió d’ en Cristiano Ronaldo…
Després de molts dies especulant sobre l’alineació del Real Madrid,es confirma que arriben a Barcelona amb totes les estrelles disponibles,el Cristiano ve fort,després del partidàs contra el Zurich on va fer dos gols espectaculars. Tot hi que van fer campanya durant dies,tot el que ens havien venut de que vindrien a Barcelona amb molt respecte,després d’assegurar-se el “pase” a vuitens de final de la Champions, els va sortir la vena xulesca de la temporada passada amb el “cagometro”,”chorreo” etc…Ja ho sabem, lo de sempre!
Les 7 de la tarda de Diumenge 29 de Novembre de 2009, allí estàvem tota la colla a casa, animant a l’equip com si fóssim al camp,amb passió a cada jugada,patint com un bon culé, allí érem disfrutant del meravellós joc del Barça, i escoltant la retransmissió de La Graderia.
Una nit màgica,el Barça no ens va fallar,ens va demostrar una vegada més, que es el millor equip del món i que la trajectòria de la temporada passada,no s’havia perdut. El Real Madrid visitava el Regne del Barça Team, Tricampió,Campió de la Supercopa d’Espanya,i Campió de la Supercopa d’ Europa. Ah!! Ja me’n oblidava,el Pedro, el noi que està a punt de fer història, marcant a totes les competicions, també va participar marcant davant del Madrid. Una Victòria merescuda, davant un Madrid ple d’estrelles, que no va poder fer res per parar el joc del Barça.
Andrés Rodríguez
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!!!
Per fi era divendres. Era el dia en que alguns nois i noies esperàvem amb impaciència. S’ havia fet esperar, però havia arribat. El dia que ens tocava jugar a futbol als de sisè havia arribat. Prèviament, a classe, ja haviem acordat els equips.
Per una banda, teniem l’equip que es considerava bo, amb nens que feien futbol a les extraescolars, que tenien molta tècnica i que, tot sigui dit, ningú podia negar que eren bons. Qui portava les riendes de l’equip eran dos nois incorporats un parell o tres de cursos abans. Ambdós jugaven en un equip fora de l’escola i, casualment, els dos eran fanàtics del Reial Madrid. El seu equip es completava amb altres nois de qualitat, i destacava un porter jugador del CE Europa, qui havia arribat a ser titular d’ençà la lesió del porter titular.
Per altra banda, al nostre equip erem jugadors amb cert potencial, que jugavem per divertir-nos, passar una bona estona i esforçar-se al camp el temps que fós necessari. El nostre jugador clau era el meu cosí, qui havia sigut incorporat feia dos cursos. Ningú podia negar que aquell noi tenia talent. Completavem l’equip uns quants nois presents a l’escola desde el parvulari, i un porter que recordava a Valdés en els seus inicis.
El partit d’aquell divendres prometia, i semblava un Barça- Reial Madrid en tota regla.
Mentre arribavem al pati, ens anavem treient les bates que portàvem, i les deixavem al costat del pal esquerra de la porteria. Abans de l’inici del partit, l’equip procedia a tenir un minut de xerrada tècnica. Mentre que el nostre equip es dedicava a escoltar al capità atentament, l’altre conjunt no parava de cridar per a que començessim el partit d’una vegada.
Començava el partit, i l’equip contrari en dues jugades individuals feia dos gols. Les nenes del voltant i altres nois més petits anaven comentant els gols, i el nostre porter s’anava posant més nerviós. Amb aquest nerviosisme arribava el tercer gol, i el partit s’ anava definint de mica en mica. Va ser llavors, quan el nostre capità ens va insinuar que li haviem de ficar més ganes, que amb el nostre joc en equip podiem vènçer fins i tot el rival més fort. En aquell moment, ens vam adonar de que l’altre equip només tenia el que anomenavem ” chupones”. Vam acordar la tàctica d’una manera clara i breu i ens vam dsiposar a complir l’objectiu gairebé impossible: remontar el partit en el que restava de temps de l’hora del pati.
Sembla que la xerrada va donar-nos impúls, i en un parell de minuts ja haviem marcat el primer gol. Ara, però, no era questió de relaxar-nos. Voliem guanyar el partit, i l’altre equip ho sabia. Amb cooperació, vam robar la pilota a la defensa, assistència magistral de pati de col.legi ( mai millor dit), aturada amb el pit del davanter i definició inmillorable. Abans de que poguéssim adonar-nos, l ‘altre equip va agafarnos al contra-atac i ,en una jugada de les dues estrelles que semblava gol inevitable, el nostre porter va treure una mà providencial, xocant contra el terra però satisfet del seu treball. Córner. El porter completa la seva bona actuació agafant la pilota. Adonant-se de que tots els jugadors de l’altre conjunt havien pujat a rematar, va treure ràpidament, i en una jugada assejada ens vam plantar a l’àrea rival. Malgrat la bona jugada, ens vam veure amb el davanter rapidíssim que havia baixat a defensar. Al ser davanter, va defensar de l’ única manera que sabia: donant-li una empenta al noi que tenia la pilota. El professor de educació física i la nostra tutora li manaven que no ho fes més, i, acte seguit, comentaven els errors de l’equip i el partit en general, com si fossin locutors de l’ Ona FM indignant-se amb el joc brut.
El penal el transformà un noi de la casa, fent justicia al partit, empatantlo a tres i fent que els companys ens llencéssim a sobre d’ell. A falta de pocs minuts per acabar, veiem com els nens petits de cursos inferiors s’anaven seient al banc de pedra, com si es tractés d’omplir tota la graderia.
Passaven els minuts i els equips estaven neutralitzats. Sota l’atenta mirada de diversos nens i nenes al pati, cada conjunt intentava superar a l’altre. Alguns jugadors es començaven a desesperar perque el gol del desempat no arribava, i el nostre porter ens animava, confiant en nosaltres en aquell moment difícil. Aquell gol s’havia de marcar sí o sí. Amb el partit neutralitzat, el temps va anar passant, i el nostre equip es va ressentir. Nosaltres li posavem ganes, però la realitat era que ells aguantaven més temps i tenien més tècnica.
En una jugada innocent quan va principiar es va plantar el davanter de l’altre equip a la nostra àrea. A falta d’un minut per acabar, un dels nostres li va donar amb el colze a l’estòmac i el jugador va aturar el joc inmediatament.
El penal proclamat no va estar excent de polèmica, però al final no hi va haver res a fer.
Va sonar el timbre que indicava el termini de l’esbarjo, i el professor ens va permetre llençar aquest últim penal.
El pati estava inmobilitzat i els seguidors a la graderia no feien gestos de voler anarse’n fins que es xutés aquell penal.
Un dels nois clau del partit seria l’encarregat. Porter i davanter. Un contra un. Cel o infern. Victòria o derrota.
El noi va agafar embranzida i va xutar la pilota amb totes les seves forces. Mentre el porter anava caient pel costat dret inferior de la porteria, la pilota es colava per l’escaire esquerra. L’altre equip va saltar d’alegria, tots van anar a cel.lebrar el gol amb el company i aquest, no parava de córrer pel camp amb la samarreta mig aixecada.
El nostre porter, però, estava al terra, desolat, a punt d’esclatar a plorar per no haver pogut aturar el xut.
En aquell moment, els jugadors restants de l’equip vam anar a aixecar-lo, i a donarli el suport que ell ens havia donat quan el partit estava empatat. El nostre capità ens va dir a tots: ” hem fet un bon partit. No em pogut fer justícia, però tenim que sentir-nos orgullosos de com hem jugat.” Ara el professor ja ens cridava, i nosaltres vem tenir que anar corrent per no començar la classe amb retard.
Just abans d’arribar a la porta que separava el pati del centre escolar, el nostre porter es va girar, dirigint-se als nois de l’equip contrari que estaven darrere i va dir:
-A l’hora de menjador, la revenja.
Joan
Senyor,
Mhan escollit els veïns de la urbanització Castellar dÍndies, de Sant Cebrià,
per tal de fer-li arribar les nostres queixes pel mal servei que ens ofereix.
Gairebé la meitat dels residents es veuen afectats per una averia que afecta la
xarxa elèctrica y les canonades daigua. Les instal·lacions tenen més de 30
anys, i a força de reparacions han aconseguit que ambdues xarxes es creuin.
El resultat daquest desgavell és digne de venir a veurel. Per sentir la radio
hem de obrir laigua de la dutxa, per escoltar Ona FM hem de posar la
temperatura a 103.5 graus, i es clar, canviem la pell cada cop que escoltem
La Graderia, dos cops al dia. Els plats els rentem al reproductor de DVD, i com
només en cap un per rentada, triguem 2 dies en fer neta la vaixella. El rentavaixelles
ens va com si fos un ordinador, funciona amb Vista i es passa el dia actualitzant i
demanant de reiniciar, i quan falta abrillantador el monitor es queda en negre.
El que portem pitjor es la TV. La pantalla plana es un aquari, i la programació lhem
de veure a la rentadora. Per poder veure el Barça Madrid amb avant matx haurem
de programar el pre-rentat, i encara tindrem de patir, si el final es incert i coincideix
amb el centrifugat. Per estalviar-nos aquest ensurt farem per anar a La Graderia i
seguir-lo en directe des de lestudi Toreski, amb els amics dOna FM. Això o que ens
regalin dues entrades per assistir al partit a lestadi…
Per tot això, el convidem que ens doni una rapida solució a aquest problema, si més no
abans del 29 de novembre, per tal que podem veure el Barça Madrid sense escuma i
olor a suavitzant.
Esperant la seva resposta, el saludo atentament
Xavi
Un diumenge de bon matí, remenant la xocolata vaig sentir una serenata, que venia del cinquè pis. Era en Pere que bramava, ai déu meu ! ai déu meu! no pot ser no pot ser!! Juani!!!! has vist les entrades?!
Eren aquí, al bagul aquell que ens va tocar a la rifa que van fer els brètols d’Ona Fm que tant t’estimes. Ai aquells marrecs d’Ona Fm.. quin desastre. ja podrien haver rifat un pernil o un rellotge o una panera i la guardem per nadal però.. no no que després que si els catalans són uns garrepes uns estalviadors.. i ja no et parlo de la mala estrugança que ens han encomanat aquets ximples d’aquest programa, com es deia Juani: La Gradería, replicà Juani amb desgana…
Això mateix, la Gradería! Tanmateix, no sé si seria precís que el programa es digués la Peixateria o la Verduleria.. no paren de criticar i a xafardejar de tot i de tothom: que si Robinho cedit o traspassat, que si el Guardiola aquí , el Guardiola allà, la renovació del Puyol, l’estat de forma d’en Marquez, i no sé quines histories d’espies Sembla un culebrot tot plegat… això sí, quan parlen del Madrid, aquell carcamal, com es diu? el que té nom d’emperador de la patagonia amb mala llet..
Damián, Rafael, nosé com es diu però el seu nom em causa rabia i m’inspira malicia, només et dic que quan sento la seva veu em venen ganes d’alçar-me contra la prepotencia mesetària del Reial Madrid, que de Reial no en té res… casun seuna Juani com em perdi el Clàssic ja veuràs quin drama. No em penso perdre com els nois d’en Pep desarmen als babaus aquests dels merengues. Si si aquells xicots de poca monta, jovenets, guapots que es fan anomenar gal·làctics… l’únic de gal·làctic deuen ser els cotxes esportius i les joies que porten perquè el seu futbol és bastant simple, res de galàxies.. I, per favor.. una mica d’humiltat xatos que el desastre d’Alcorcón no es pas una tontería… que us van passar per sobre un equip que deu cobrar tot el que gasteu en benzina a l’any tu… Juani Juani que et sembla aquest titular “ La Guerra de les Galàxies, la plebs contraataca”. Extraordinàri!
Bé tornant al tema del programa aquest que no sé ni si es mereix aquest qualificatiu, em treu de polleguera constantment. i per no treure el tema de les notícies fantasma: que si Río ha renunciat als Jocs Olímpics, que si Raúl és escollit com a entrenador del Madrid… jo ja no puc més Juani , no puc més a sobre he perdut les entrades del Barça – Madrid! Amb tot aquest desconcert qui m’assegura que les vaig comprar? Pararé boig, ja t’ho dic i a sobre el tòtil d’en Xavi picant amb l’escombra al sostre recriminant-me que estic fent massa soroll, quina barra!
A sobre de no poder cridar hauré d’aguantar al sòmines del jovenet aquest.. que bé que viu el punyetero, què? no aguanta ni la ressaca del diumenge al matí??, Quina cara més dura, tan de bo tingués 20 anys ara mateix i no ho dic per poder sortir fins les tantes i llevar-me encara més tard, sinó que hi tornaria per tenir la força per fotre-li un cop de bastó al Xavi i als gamarusos dels seus amiguets.. Déu n’hi dó les festetes que munten.
Calmat Pere vols que posi la ràdio?, digué Juani intentant calmar les feres. Vinga va, contestà Pere tot ressignat. Almenys ofegaré la penúria d’haver perdut les entrades amb aquest babaus que com a mínim em fan distreure- respongué Pere.
(Dani Senabre a l’aparell):- Atenció! Ja tenim guanyador del concurs litaràri que s’endurà les entrades pel Barça – Madrid del 29-N, i el guanyador és… en Pere Amorós de Vilanova i la Geltrú enhorabona Pere t’enviarem les entrades avui mateix, disfruta del partit.
Juani, Juani! Para de buscar les entrades que m’acaben de tocar al programa aquell tan estupendo amb aquells presentadors i col·laboradors tan brillants , el Senabre, el Sique , el noi aquell que és del Madrid el Damián, Rafael…? s’et fa simpaticot i tot.. venint d’aquest programa sigui del Madrid o de l’Hèrcules et cauen tots genial. Prepara el cava Juani i convida al veí , al Xavi i als seus estimats amics, sí sí aquells nois tan macos que queden per estudiar a les nits. Estic més content Juani! Visca el Barça!
El Barça a La Graderia d'ONA FM 
Quan direu el guanyador, a la edició del matí o de la tarda? I a darrere hora o no es sap? Gràcies.