Guardiola pot amb tot i tothom. Menys amb un.

Aquesta setmana ha quedat clar que Pep Guardiola és l’eix principal sobre el que gira el barcelonisme. Mana ell, per molt que al despatx presidencial hi posi el nom de Sandro Rosell. El discurs captivador del tècnic, la seva capacitat oratòria, les seves maneres, la seva gestualitat encomanadissa, la seva empatia… i, per descomptat, els resultats, l’han col·locat a la part més alta de la tarima. El Barça avui en dia no es dirigeix des de la llotja, sinó des d’un petit despatx al soterrani del Camp Nou.

Les seves paraules sobre Laporta i els moviments soterrats (telefònics diumenge i personals a l’avió en direcció a Minsk) han fet claudicar a Rosell. Vint-i-quatre hores més tard, com va avançar Ona fm, Vicenç Pla es tirava enrere (més val que aquest soci estigui lligat i ben lligat, no sigui que algun dia vulgui parlar més del compte).

De tot el que ha passat aquests dies, cal analitzar els fets, però també les formes. Rosell, a canvi de cedir a la voluntat del tècnic, va tenir la fotografia desitjada. La imatge de concòrdia d’ell i l’entrenador a la gespa del Dinamo Stadium. Ara bé, aquesta instantània només es va produir després que Guardiola aclarís les seves paraules a la sala de premsa de Minsk. Quan el tècnic va deixar clar que la seva relació amb Sandro no és dolenta, que no busca salvar només a Laporta, hi va haver la trobada (preparada, amb tots els mitjans de comunicació avisats) entre tots dos. Abans no. El què i el com, com al futbol del Barça, són igual d’importants.

S’ha obert una escletxa més profunda amb la implicació del tècnic o s’ha fet un pas endavant en la unió del barcelonisme? El temps ho dirà. Com també ens descobrirà el temps, la qüestió més destacada a partir d’ara: s’acabarà tot aquí o l’acció de responsabilitat contra Laporta (en definitiva, la demanda principal) també morirà abans que hi hagi sentència? Tot depèn de Guardiola.

En tot cas, el cas dels avals ha demostrat la correlació de forces que hi ha actualment a dins del Barça. Guardiola té el poder absolut. Merescut o excessiu? És el gran debat, però mentre els resultats l’avalin, ningú el podrà qüestionar. Guardiola és un home amb uns principis inviolables, que va fins al final amb els seus valors, i que, per tant, a vegades pot superar els límits d’allò políticament correcte. Així és la figura que mana a can Barça.

És l’entrenador que pot amb tot i tots. Menys amb una persona, és clar. Amb un petit argentí de Rosario no pot. Amb aquest, impossible. L’equip goleja 5 a 0 a la primera meitat, que el tècnic és incapaç de substituir a l’argentí. I és que el poder de Messi és tan gran que fins i tot pot fer trontollar al tècnic de Santpedor. Per sort, Messi només parla i juga a dins del camp. La resta, l’entorn, ni l’interessa ni sap de què va. Per això Guardiola el mima. Sap que perquè ell pugui continuant manant a can Barça, necessita que el petit argentí sigui feliç amb la pilota.

El nou equip del Barça a ONA fm

Joan Tejedor, Miquel Agut, Ignasi Taltavull, Noelia Quero, Gemma Martos i Albert Llimós.

Enguany hem començat una nova aventura a ONA fm. Un nou tipus de transmissió dels partits del Barça. Un punt de vista jove i atrevit, una ràdio futbolera i sense lligams: Nosaltres diem les coses clares, sense embuts.

El Barça a ONA fm és un programa conduït per Ignasi Taltavull i amb la narració de Miquel Agut. L’equip el completen el micròfon autònom d’Albert Llimós, els comentaris i anàlisis de Joan Tejedor, les estadístiques de Noelia Quero i la producció de Gemma Martos.

La gira del Barça 2011

Vídeo Barça

El Barça comença molt bé la Gira. A Alemanya demostra la força del planter i supera Internacional i el Bayern. Aquesta és la visió dels col·laboradors de Guardiola. D’aquí el tècnic en treu els vídeos per analitzar el joc i els rivals.

El volen convertir en un dels tornejos més importants

Els serveis secrets impedeixen que el Barça s'entreni a la White House

Al final Guardiola no pot entrenar-se davant de la Casa Blanca i han de tornar a l’hotel, on s’exerciten al gimnàs. S’havia d’haver demanat permís als serveis secrets per fer la sessió davant de la White House.

Per qüestions de seguretat els futbolistes es passen 50 minuts al bus

La directiva del Barça s’espera una hora per entrar a visitar la Casa Blanca. Els jugadors 50 minuts. Per qüestions de seguretat, han d’esperar-se al bus, a la confluència entre la 15 amb Pennsilvània.

A Texas les temperatures superen els 40 graus

Aquesta gira s’associarà a la intensa calor que s’ha viscut tant a Washington com a Miami i Dallas. Especialment a la ciutat texana, amb temperatures que han arribat als 43 graus. Guardiola ha hagut d’adequar els entrenaments al clima i fins i tot variar l’escenari d’una sessió. D’un camp d’entrenament obert, es va passar a una sessió al Dallas Cowboys, amb sostre retràctil.

Els americans fan graellades abans dels partits, al parking dels estadis

Estats Units és un mercat vital pel Barça. El 10% de les visites a la web del club, són fetes als Estats Units. I els americans, són molt seus. Un exemple, la graellada abans del partit al pàrking del FedEx Stadium de Washington.

Acord amb la fundació Bill i Melinda Gates per lluitar contra la pòlio

Acord amb la fundació Pies Descalzos de la cantant Shakira

El Barça ha aprofitat la visita als Estats Units per créixer com a marca i emprendre actes solidaris. Bill Gates, Shakira, Kobe Bryant, Mia Hamm, Unicef… s’han trobat amb el Barça per estendre els seus llaços.

Els americans tenen una concepció inclusiva del patriotisme

Els americans tenen una manera ben diferent als espanyols d’entendre el nacionalisme. Tenen un sentiment de pertanyença radicalment distint al que es coneix a Catalunya.

Chivas va imposar-se 4 a 1 al conjunt català

A Miami, al Sun Life Stadium, el Barça de Pep Guardiola va rebre el correctiu més gran d’aquests darrers tres anys. 4 a 1 per Chivas.

No todos caben en este Barça

Es duro decirlo, pero lo saben de sobra. A este equipo llegarán muy pocos. Como máximo serán uno o dos los afortunados que darán el salto desde las categorías inferiores a la primera plantilla. Tres sería un éxito espectacular. El resto de futbolistas de éste ciclo acabarán jugando en algún conjunto de primera, segunda o incluso alguno se perderá en los desolados campos de la segunda B. Muy pocos llegan a la cima. Sólo los elegidos.
Durante esta gira Guardiola ha tenido en su disciplina a 31 futbolistas. De éstos, 22 son de la cantera (se les podría añadir Soriano, Carmona y Armando, fichados para el filial). La proporción es muy grande. Es mérito de muchas personas y de la filosofía inamovible de esta entidad. Y de la apuesta del técnico, por supuesto. Viendo la calidad de los chavales, el futuro parece garantizado. Pero que nadie se ciegue ante tanta brillantez.
La cantera nutre al primer equipo, pero a la vez puede ser la solución a los problemas financieros del club. Estos chavales permitirán regenerar a la plantilla y completar el fondo de armario. Pero repito, no caben todos. No vale mirarse en el espejo y decir que guapos somos. En un futbol competitivo como el actual, para seguir ganando, se tiene que ir al mercado para comprar las piezas que no tienes. Y son siempre piezas caras. Por eso, la política del Barça de vender a los futbolistas jóvenes que no tienen cabida en el conjunto de Guardiola a corto plazo es un acierto. Me gusta la fórmula. Ingresas dinero y si el jugador da el salto cualitativo dentro de un par de años, lo recuperas. Pagando más, por supuesto.
Ya iba siendo hora que el Barça supiera vender. Se han dejado ir a muchos jugadores aceptables a precio de saldo.

albert llimós, diari Sport 4.8.11

El Barça ha sido injusto con Bojan

No se lo merece. Su comportamiento siempre ha sido ejemplar, con esa cara de niño bueno que nunca ha roto un plato, su sonrisa angelical, incluso cierta ingenuidad en sus gestos fruto de su edad. Cuatro años en el primer equipo, sus más de 800 goles en las categorías inferiores, ser el máximo realizador de la cantera… no ha servido de mucho: Le toca correr en solitario en Bellpuig.
Tras una corta vida entregado al equipo de sus amores, Bojan ha recibido un trato inmerecido. Quizá la mala leche que a veces le ha faltado en el césped, le habría ido bien en esta negociación. Pero manda el Barça y el club ha decidido que primero tocaba fichar a Alexis. Una vez cerrado el chileno, el leridano podría irse. Esta premisa la han repetido hasta la saciedad desde las oficinas del Camp Nou. Y, la verdad, pocos la entienden.¿Por qué no se ha facilitado la marcha de Bojan? En el entorno del jugador se muerden la lengua. No quieren guerra con el club, el Barça continúa siendo la casa del de Linyola. Además saben que yendo a malas, se cerrarían definitivamente la puerta de regreso. Ha tocado tragar y seguir los ritmos del mercado que han impuesto los azulgrana.
En lo deportivo se entiende que le hayan dejado salir. Es una decisión técnica. Y aquí manda -y se ha ganado todo el derecho a decidir- Guardiola. (También Zubi, quién está legitimado por los aciertos del año pasado). El tiempo dirá si ha sido un acierto o un error, si Bojan no servía para el primer equipo o si el de Linyola lo borda en Roma y vuelve con todos los honores. Ya llegará el momento para evaluar. Ahora toca decir adiós. Sin estridencias, pero dejando claro que el Barça no ha estado a la altura. Bojan no se lo merece.

Albert Llimós, diari Sport (21-07-11)

Cesc y Alexis vienen para ser titulares

No me he vuelto loco. Todavía no. Cesc y Alexis no le quitarán el sitio a los Xavi, Iniesta, Pedro o Villa. Pero serán casi tan titulares como ellos. Y es que Guardiola necesita más titulares en su plantilla. El año pasado se quedó corto de jugadores capaces de rendir a un nivel top en los encuentros decisivos. Al margen de los once futbolistas que todo el mundo se sabe de memoria, Pep podía confiar en tres jugadores más. El infalible Keita, el correoso Mascherano y el Adriano de la segunda vuelta (gran acierto de Zubi, por cierto). El resto no demostraron -o pudieron demostrar- que jugando ellos el nivel del equipo se mantenía.

Ahora bien, estos futbolistas secundarios, los que hacen plantilla, son también imprescindibles. Por ejemplo, este año, con Thiago y Fontàs, el técnico conseguirá esto, augmentar el fondo de armario. En cambio, con Cesc y Alexis, el catalán consigue competencia para que los “buenos” no se duerman en los laureles y, sobretodo, tener más dónde elegir. De catorce teóricos titulares, a dieciséis. Cinco hombres para rotar sin apenas bajar el rendimiento. La temporada es larga. Habrá partidos para todos.

Además, Cesc y Alexis permitirán a Guardiola seguir reinventando al equipo, tal y como hizo las dos últimas campañas. Con los dos fichajes Pep dará otra vuelta de tuerca a este Barça. Con el de Arenys, el juego de asociación evolucionará todavía más. Veremos una versión más completa si cabe del “la pelota es mía”. Y con el rápido y habilidoso chileno, el equipo encuentra una pieza que no tenía. Un jugador con capacidad en el uno contra uno, una opción en partidos cerrados. Guardiola tendrá dos nuevos titulares y, gracias a ellos, podrá aplicar la máxima de: “reinventarse o morir”.

albert Llimós
Diari sport, article 14 de juliol de 2011

Gracias por todo querido Mourinho

La liebre era tan rápida, tan veloz, tan ligera y escurridiza, que se paró a descansar. Se sabía tan superior a la tortuga, que se durmió. Y, como no, perdió.

El imaginario popular, los cuentos para niños, pueden aplicarse siempre a la realidad. También a la del Barça. Guardiola tenía este miedo a principios de temporada. Que su liebre se cansara de correr. Que tras ser los más guapos, tras los merecidos elogios, los suyos se pararan a sestear. Pero no ha sido así. Se han superado. Otra vez. ¿Por qué? Por su profesionalidad, por su calidad, por su compromiso, por las reprimendas de Pep… y por Mourinho. El azote continuo del luso y su maquinaria mediática, han reavivado la llama azulgrana. Cuando al mejor le buscas las cosquillas, éste responde con firmeza. Saca sus ‘pebrots’, el amor propio, y nadie le puede parar. Tampoco Mou.

Pero es que el portugués, aunque provoque rechazo entre los azulgrana, ha sido necesario para este Barça. Todo héroe tiene su antítesis. El yin, requiere el yang. El ecosistema culé ha requerido de Mourinho para encontrar el equilibrio. Se trata de una dualidad imprescindible para evitar caer otra vez en la autocomplacencia.

Batman no sería nadie en Gotham City sin el Joker. Superman no nos mostraría su capa sin Lex Luthor. El Duende verde da sentido a Spiderman, ya que sin él, sería simplemente Peter Parker. Gracias a los villanos, estos superhéroes han pasado a la posteridad. El luso ha hecho fuertes a los jugadores, les ha unido, les ha abierto un apetito voraz, insaciable. Por eso, a pesar de todo, gracias Mourinho.

Por cierto, ya que estamos de cuentos, que Mou relea la historia de ‘Pedro y el Lobo’, que de tanto mentir, nadie le creyó.

Albert Llimós (diari Sport, 19/05/2011)

Els que criticaven a Holanda, ara lloen a Mourinho

Cruyff avui posava un debat sobre la taula. Alguns van criticar molt el joc d’Holanda a la final del Mundial i ara lloen el que va fer el Madrid davant el Barça. Doncs, a La Graderia, hem buscat la comparativa. I una dada. Faltes després dels 90 minuts: 23 holanda, 21 madrid.
Aquí teniu l’estudi.

‘La Razón’

MUNDIAL: Julián Redondo

“Bert van Marwijk supo que jugando al fútbol nunca ganaría a España y ordenó cortar cabezas, piernas, todo lo que estuviera delante de sus jugadores, terminó con diez, y gracias. Convirtió la final del Mundial, la fiesta del fútbol, en una carnicería que se extendió injustamente hasta la prórroga”.

MADRID: Alfonso Ussía.

El Barça, es mejor, pero empieza a cansarme su ritmo y su arrogancia. Y tiene unos amigos extraordinarios entre los árbitros. O quizá, que todo puede ser, los árbitros temen su poder.

ABC, JOSÉ MANUEL CUÉLLAR

MUNDIAL: Holanda “ha pasado de ser una naranja mecánica a ser una naranja macarra, barriobajera y podrida futbolísticamente, un equipo de la peor especie”. Van Bommel y De Jong repartieron todo lo que quisieron y más y de esa forma llevaron el choque a su terreno, ese donde el fútbol no existe y sólo se contempla el choque, el juego aéreo y el balón parado. Van Bommel es una vergüenza para el fútbol mundial.

MADRID: “Resultaba triste ver a un equipo como el Madrid jugar así, pero también era comprensible. Jugar dando la cara le costó la manita en el Camp Nou y Mourinho es de los que aprenden rápido. Si había que hacerse pequeño se hacía uno máspequeño. El resultado ante todo. Y lo cierto es que el tiempo le dio algo la razón”

MARCA

MUNDIAL: El seleccionador holandés dispuso un equipo que tuvo una actitud violenta, cuyo objetivo fue primero pegar y luego, si acaso, buscar alguna contra.

MADRID: Mourinho ha fabricado el jugador capaz de anular el talento de los jugadores del Barça, de cortar su inspiración, de desquiciarlos, de hacerles sentirse incómodos y con angustia. Pepe ha nivelado las fuerzas con un juego de alto ritmo e intensidad.

As, Tomás Roncero

MUNDIAL: Mandarina exprimida. Esta Holanda quiso ganarnos la final a base de mamporros y de juego sucio, fiándolo todo a alguna galopada de ese crack llamado Robben.

MADRID: El madrid jugó como el boxeador que busca el cuerpo a cuerpo para evitar el intercambio de golpes. Seguro que es de las pocas formas que existen para taponar la capacidad de creación del barça.

El Mundo, Alvaro Llorca

MUNDIAL: Bert van Marwijk, apostó por el matonismo más zafio, un estilo que parecía surgido de las pachangas que jugaban los almaceneros del puerto de Rotterdam.

La forma en que han saltado al campo los jugadores holandeses perseguía amedrentar a los españoles a base de patadones, sacar un azadón para cortar de raíz cualquier brote de buen juego. lo que ha hecho la selección holandesa ha sido la auténtica antítesis del fútbol total.

MADRID: El Madrid, todo corazón, salvó una situación crítica que le refuerza en sus convicciones para el futuro. El Barcelona propuso su fútbol de siempre y el Madrid respondió con coletazos de casta. Chamartín marchó a dormir con media sonrisa, consciente de que la Liga está perdida y de que hay luz en las tinieblas.

45 hores de tren per veure el Barça

Estava de vacances a Berlín i una bombeta es va encendre al cap d’aquest lleidatà de 28 anys. Sense rumiar-s’ho dues vegades, Josep Cama, veí de Guissona, va llençar-se a l’aventura. Va estar-se 45 hores en un tren per arribar des de Berlín a Donetsk.

Aficionat del Barça que ha estat 45 hores en un tren

Havia d’anar acompanyat, però finalment, l’amic va fallar. Ell, sense por a res, va creuar mitja Europa per poder estar al costat del seu equip. Aquest Barça s’ho val. El conjunt de Guardiola es mereix 45 hores ininterrompudes de tren. Gairebé dos dies en què el Josep va haver de subsistir a base d’entrepans i sense parlar gairebé amb ningú, ja que la majoria de passatgers d’aquest tren només parlaven rus. I a l’arribar a Donetsk, després d’una pallissa monumental, tots els hotels de la ciutat estaven plens. Al final, va trobar allotjament a l’extraradi de la ciutat.

Tot pel Barça, ja que la ciutat de Donetsk no embruixa els seus visitants per la seva bellesa arquitectònica o els paratges naturals. El millor, l’estadi del Xahkhtar, un equipament ultramodern de 6 estrelles.

Donbass Arena de nit

Anàlisi del Xakhtar

Què es trobarà demà el Barça al Camp Nou?

El conjunt de Mircea Lucescu és un update, paraula que tant li agrada a Mourinho. És una versió millorada any rere any. Des que el romanès va aterrar l’any 2004 a Donetsk, ha anat moldejant l’equip al seu gust. I amb diners (per Willian, quan era un adolescent, van pagar 14 milions al Corinthians).

El Xakhtar és un conjunt que li agrada jugar la pilota. Toca des de darrera i pressiona la sortida del rival per recuperar en camp contrari. Contra el Barça, tot i això anirà en orris. L’equip de Lucescu es tancarà, amb les línies juntes i buscarà la velocitat del contracop dels seus brasilers.

A la porteria hi és Andriy Pyatov. No és un mal porter. La seva pitjor qualitat és que no bloca. Rebutja moltíssimes pilotes i això dóna segones opcions als davanters contraris. Tan important és xutar com estar atent a les segones pilotes.

La defensa habitual és Srna-Chigrinskiy-Rakitskiy-Rat. És una línia sòlida, potent a l’eix, però lenta. Bona sortida de pilota i asimètrica. L’equip ataca més per la dreta, pel croat Srna, que podríem dir que és el més semblant a Alves, salvant les evidents distàncies. Srna juga d’extrem molts partits i aquí apareix la figura del txec Hubschman. Ell juga amb Mkhitaryan o Fernandinho (que torna d’una llarga lesió) al doble pivot. El txec és l’encarregat de córrer i fer les cobertures a Srna. És el pulmó, l’home que equilibra, mentre l’armeni Mkhitaryan (massa jove, podria ser suplent) i Fernandinho aporten criteri.

Per davant, línia de tres jugadors brasilers, rapidíssims, versàtils, bons en l’1×1. Douglas Costa per la dreta, Jadson enganxa i Willian per l’esquerra. Els dos ales són molt joves i amb un futur brillant al futbol europeu. Al Camp Nou però, s’hauran de sacrificar i treballar. El Barça els ha de desgastar.

En punta, Luiz Adriano, un brasiler de 23 anys. Ràpid, golejador i amb 4 anys d’experiència a Ucraïna.

En definitiva, un equip que haurà de canviar la seva imatge habitual. Haurà d’oferir contra el Barça la seva versió B. La que es va veure a la Supercopa d’Europa de Mònaco. Defensa a la frontal, sense línies de passada interiors, sacrifici dels 4 talents de dalt, i sortides vertiginoses al contracop. El Barça és favorit, molt favorit, però davant té un equip més complicat i rocallós del que la gent es pot esperar.